Quan el Tribunal Constitucional sembla que ha decidit per sis vots a favor contra quatre que Catalunya no és una nació, és a dir, ha decidit suprimir-ho del preàmbul de l’Estatut català, aprovat quasi per unanimitat pel Parlament català, per la majoria del poble català, pel Parlament espanyol i pel Senat espanyol; quan els diaris espanyols, televisions espanyoles, ràdios i tertulians coregen i animen l’actuació del Tribunal és ben hora de recordar-los que Catalunya és el que és i una decisió d’unes quantes persones influïdes per determinats corrents polítics no ho podrà modificar. L’únic que han de fer els catalans és canviar de companyia o caminar sols i sense males companyies.
El gran poeta i periodista català Joan Maragall, el 1907, en una carta adreçada a Pere Corominas afirmava: “Per a mi la nació es la llengua. No dic l’Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua: dic, la nació; és dir, lo nadiu social, ¿com us ho diré? L’esperit del poble.” Les paraules del poeta són una mescla de les tres primeres accepcions de la definició de nació de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua: “1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno. 2. Territorio de ese país. 3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.” O de les dues primeres accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: 1. Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col•lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre. 2. Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.
Maragall no va arribar a dir que la nació era la pàtria i així ho va aclarir a l’escrit citat. Això ho va fer 60 o 70 anys després Nadal Batle, gran científic, matemàtic i articulista, que va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, que defensava que l’únic bilingüisme pràctic per als Països Catalans era el català – anglès. Aquest homenot de Felanitx va afirmar que “la seva pàtria era la seva llengua”, fet natural, ja que la definició de pàtria és: “Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col•lectivitat determinada o en formen part.”
Però els espanyols, que segueixen falsejant la història, per comprovar-ho consultau què diuen sobre el concepte de nació i de Catalunya les fundacions Generalísimo Franco i la FAES del PP, comandada per Aznar, segueixen volent mantenir la nació com la “unidad de destino en lo universal”, i no admeten la plurinacionalitat, ni tan sols la pluralitat, ni que existeixin altres nacions en el territori de l’Estat espanyol, però això no és d’avui, això ha estat de sempre i no només han estat els partits de dretes, sinó que ho han fet els de totes les posicions. José Antonio Balbontín, escriptor, diputat per Sevilla i polític del Partido Radical Revolucionario, va explicar el seu vot sobre l’oficialitat del català, quan es discutia a les Corts Constituents l’Estatut de Catalunya, el 1932, i ho va fer amb les paraules següents: “Se ha dicho en Barcelona que encuentran muchos catalanistas más llano el camino hacia Francia, pasando por encima de los Pirineos, que el camino hacia España, pasando por la llanura castellana. Esto se ha dicho en vuestra tierra, en vuestra nación, si queréis: Y yo os digo, ese nacionalismo vuestro, desbordado, descabellado, a mi me parece como a D. Miguel de Unamuno, con su misma palabra, que yo no había podido emplear antes porque yo no tengo su autoridad, una mentecatada; esta es la palabra, una mentecatada, porque no sois una nación, sois una región española, como las demás, y no tenéis derecho a estar solos, sino que estáis obligados a vivir en sociedad como todas las personas civilizadas, y si os molesta la civilización, emigrad a una isla remota, apartados de la sociedad europea, porque en Europa está prohibida la barbarie tarraconense.” (Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana).
Començant per l’extrema dreta espanyola i acabant per l’extrema esquerra, de ningú ens en podem fiar. Ens volen fermats a una estaca per explotar-nos amb l’excusa que ens han de civilitzar i que no podem viure sols, i que hem de viure en societat, que són ells, i no n’hi ha més, per molt que n’hi cerquem. Així que, si som majors d’edat, ja sabem què hem de fer.
