Demano les meves sinceres disculpes pel to i els insults del meu anterior article, que em consta que ha despertat la indignació d’alguns catalans que, amb les meves desafortunades paraules, han vist ofesa la seva dignitat. He reflexionat i, com que rectificar és de savis, he comprès l’infortuni de la paraula “puta” emprada en el meu article, en què comparava amb tot d’arguments insensats l’actuació d’Esquerra amb l’ofici de la prostitució i Esquerra en sortia malparada. Com a mostra de bona voluntat, he decidit fer una esmena i canviar la desagradable paraula per “meuca”, que potser la hipocresia dels catalanets indignats tolerarà millor. Per assegurar-me que tampoc no els ofenc amb aquest canvi, he consultat el diccionari i la meva sorpresa ha estat majúscula en comprovar que els dos mots signifiquen exactament el mateix. Però és clar, el meu ensurt no ha estat res en comparació amb el que he tingut just abans, quan he vist que, efectivament, les dues paraules, més enllà de ser malsonants per als hipòcrites, volen dir una cosa ben concreta, és a dir, que no només són significant, sinó també significat. Dit altrament, la prostitució existeix! Per tant, concloc que escandalitzar-se per la paraula només seria raonable entre marcians, i encara, perquè vés a saber què es cou a Mart.
Però és clar, no es tracta de tornar a aconsellar als esmentats ofesos que vegin Barri Sèsam, en aquesta ocasió el fabulós episodi en què s’explica la diferència entre ofici i insult, perquè això seria mamar-se el dit i no entendre què els irrita realment. Perquè l’autèntica qüestió de fons és que, en tant que petits feixistes, no són de fet els suposats insults de l’article allò que els encén la sang, sinó allò que exposa l’article i que els trepitja un enorme ull de poll. Voilà, aquesta és la qüestió. Perquè cal preguntar-se per què si els diuen Carles en comptes de Jaume no s’indignen, i en canvi curiosament s’indignen quan algú qualifica el seu partit de ser la puta d’algú altre. D’això se’n diu identificació. Els sectaris se’m queixen perquè s’identifiquen amb allò que els dic, i, doncs, indignant-se em donen la raó, cosa que d’altra banda me la bufa.
La misèria de la secta consisteix a considerar insultant tot allò que diu aquell que no pensa com ella i, sobretot, que en la seva dissidència la retrata. Però això no és tot. La misèria fonamental de la secta Esquerra és que, proclamant-se independentistes prefereixen indignar-se amb l’independentisme perquè la covardia no els permet indignar-se amb Espanya, l’autèntic enemic que no para d’humiliar-nos i de donar-nos raons de veritat per a la indignació. Per això, amants de la llibertat d’expressió –de la seva–, els damnificats pel meu article han anat cuita-corrents a queixar-se a la direcció del Directe perquè m’expulsin del diari amb el pretext de la meva falta de respecte i educació. Tota una lliçó de tarannà democràtic, sí senyor. En fi, ja se sap, des de sempre el “respecte” i l'”educació” han estat la coartada perfecta de la censura dels totalitaris, una violació de la llibertat, per cert, que no només ha exercit el poder sinó que, a còpia de repetir-la i d’exposar-la com a raonable, s’ha empassat de bon grat la major part del poble afectat.
M’agradaria tranquil·litzar els damnificats del meu article dient-los que no cal que es preocupin. Ja tinc una edat, i des d’abans i tot d’escriure el meu primer article al Directe no dubtava que, pensant el que penso i escric, hi duraria menys que un caramel en un pati d’escola. Però ep ep, calma, encara no ho celebreu, detractors! Encara no és el cas, però us encoratjo a seguir pressionant. Per poc que us esforceu sé que no trigareu a aconseguir-ho. La història indica que el fruit de la imbecil·litat sempre acaba triomfant, caient com fruita madura. Només cal que sacsegeu una mica més les branques de l’arbre de la vergonya. Avanti, doncs.
