En un món global i globalitzat com l’actual conèixer diverses llengües és necessari i fonamental. Quantes més en dominem millor, nos sols per qüestions professionals sinó perquè ens ajuda a entendre millor el món complex que ens envolta, doncs cadascuna d’elles ens permetrà interpretar-lo d’una manera pròpia, única i diferent. Ara bé, hom pot dominar moltes llengües però en el fons sempre n’hi ha una que sobresurt, que actua de pal de paller i a la que han anat afegint-se les altres. És la llengua en la qual començàrem a dir les primeres paraules, la que ens transmeteren els nostres pares i familiars. La que començà a donar-nos una identitat i ens obrí les portes al coneixement. Així doncs, l’estructura, la bastida on es sustenta part de la nostra identitat està estretament relacionada amb aquesta primera llengua. I aquesta ens uneix i identifica amb una col•lectivitat. Tant és així, que per a milions de persones la seua llengua és la seua Pàtria. Només com a exemple paga la pena recordar alguna de les frases que al respecte s’han dit. Així, l’advocat, periodista i polític Prat de la Riba a principis del segle XX deia que “La meua llengua és la meua Pàtria”, també l’escriptor i periodista empordanès Josep Pla afirmava “El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí”, sembla que fa bon di”', o l’escriptor argentí Juan Gelman, darrerament traspassat, que afirmava que “Mi Pátria és mi lengua”.
Així doncs, fa molta gràcia aquelles persones que diuen que les llengües només són que instruments de comunicació, però en tocar-los la seua salten com a feres. Les llengües, ens ho diuen els lingüistes i els sociòlegs, són molt més que això. Són sentiments, emocions, records, plaers, desig, orgull, resistència, opressió…, són l’anima d’una persona i, com hem llegit, determina la identitat nacional de les persones, fins i tot la seua Pàtria. Per això, i al llarg de la història de la humanitat, han hagut pobles que han aprofitat la llengua, i continuen aprofitant-la, com a instrument per perseguir, dominar, anorrear, fer desaparèixer o canviar la identitat d’altres pobles. Així ho ha fet, per posar algun exemple, França amb l’occità, cors, bretó i gal•ló, Itàlia amb el napolità, sicilià i vénet, o Espanya amb el gallec, èuscar i català. Pel que respecta a la nostra llengua, està força documentat que l’estat espanyol ha perseguit el català des del segle XVIII, si més no. L’historiador, polític i escriptor gironí Francesc Ferrer i Gironés ens escrigué un magnífic llibre, “La persecució política de la llengua catalana (1985)” on ens aporta centenar de proves (documents, lleis, decrets, ordres..) que així ho demostren.
Amb l’arribada de la “democràcia”, i l’aprovació de la Constitució de 1978, moltes persones van pensar que aquesta persecució, que aquest menyspreu i obsessió envers el català desapareixeria, i van confiar en l’article tercer de l’esmentada Carta Magna que diu “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció”. Però, 36 anys després d’aquella aprovació, hom s’hi pregunta on ha quedat aquest “especial respecte i protecció”. Fa l’efecte que els notables que redactaren aquest article tercer entenien que, el que ells anomenaven ”lenguas regionales”, havien de protegir-se, però com si foren unes peces de museu rares que cal tenir a dintre d’una urna. Per això, en aquestes quasi quatre dècades els governs de l’estat, de dretes i d’esquerra, no han tingut cap interès per potenciar-les ni donar-les a conèixer a Espanya i a la resta del món. Des de l’estat, i en especial els Governs del PP, s’han posat tota mena d’entrebancs als models d’immersió que s’han portat a terme a Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Ho estem veient en l’actualitat amb la Llei Wert, els decrets de plurilingüisme, la persecució dels professors a les Illes o les llistes negres de professors en les Ikastoles basques. I és que encara que no els hi agrade, tot i que ells així ho senten, la llengua, com hem dit, és un dels trets bàsics de la identitat de les persones. Tot i els entrebancs esmentats, a Catalunya la immensa majoria de la població considera que la seua llengua és la seua pàtria. Però, a més, i per motius d’espoli fiscal i d’altres, volen anar encara més lluny que els seus paisans Josep Pla i Prat de la Riba. I per això, milions de catalans i catalanes, nascuts o no en territori català, han fet seua la frase de l’escriptor Jaume Cabré que diu: “La llengua és la meua Pàtria i la vull lliure”. La Via Catalana, que es posà a caminar arran de la gran manifestació de l’11 de setembre del 20012, és el resultat final d’un poble que ha dit prou a aquesta secular persecució. Al llarg d’aquets 36 anys de “democràcia” generacions i generacions de catalans i catalanes han estat educats, amb una certa normalitat, en la seua llengua i han tingut accés a la seua història, i a conèixer els entrebancs, les persecucions, les lleis i els governs que al llarg de tres segles han tingut com a objectiu anorrear un poble.
Llengua i història, heus ací dos dels trets bàsics que configuren la identitat de les persones, i evidentment això l’estat espanyol ho sap. Per això hi dedica tants recursos i esforços en posar tots els entrebancs possibles perquè el català no esdevinga una llengua normal i normalitzada. Per això l’obsessió del ministre Wert en “españolizar a los alumnos catalanes”. Per això ataquen la política lingüística catalana, balear i valenciana basada en el model d’immersió. Un model aplaudit i lloat per la Unió Europea, doncs garanteix la igualtat i cohesió social. Per això, els president Bauzà i Fabra, a les ordres de Mariano Rajoy i las FAES, persegueixen el professorat i els centres que es neguen a aplicar models suposadament plurilingües, però que tenen com a objectiu arraconar el català. Al meu parer, Espanya és conscient que Catalunya se’l hi escapa i per a ells el principal motiu és la “maleïda llengua”. I fa l’efecte que no estan disposats a que els passe el mateix a la resta dels Països Catalans, per això han prohibit el senyal de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià i han tancat RTVV. Cap mitjà que ens puga relacionar ,comunicar, agermanar, intercanviar… amb la, segons ells, separatista Catalunya. Aquesta ofensiva espanyolista no té altra més explicació que impedir l’avanç del català, doncs saben molt bé que la llengua modela la identitat de les persones, i les identitats, com quasi tot en aquesta vida, és fan i es refan.
Alcoi, 25 de gener del 2014
