L’origen de l’advocació mariana de la Mercè és plenament català i, més concretament, barceloní. Les fonts de les quals disposem conten que l’any 1218 la Mare de Déu féu un suposat acte de presència davant el mercader Pere Nolasc a la ciutat de Barcelona. Dies després ho faria davant l’eclesiàstic, jurista i conseller reial Ramon de Penyafort i davant el propi rei Jaume I. Legitimant-se en aquest relat, aquests insignes personatges promogueren la creació d’un orde –primer militar i després clerical- destinat al rescat de cristians captius en terres musulmanes. El rei en Jaume li concedí la insígnia reial per al seu emblema i el papa Gregori IX l’oficialitzà l’any 1235. Pocs anys després, els barcelonins dedicaren un primer temple a aquesta nova advocació. Cal saber que la basílica actual que la ciutat li té dedicada és del segle XVIII i la imatge que s’hi venera és una talla gòtica del segle XIV, si bé la figura del nen Jesús és un segle o dos més tardana.
Els mercedaris pronunciaven quatre vots: els tres habituals (pobresa, castedat i obediència), més un quart pel qual s’obligaven a lliurar-se personalment com a ostatges –o a lliurar la seva vida en cas necessari- per aquells captius que es considerés que estaven a punt de perdre la seva creença en la fe catòlica. Per a tal fi recollien almoines i organitzaven expedicions, principalment vers les terres musulmanes.
Protegits pel rei conqueridor, creixeren en nombre i s’instal•laren arreu de Catalunya; des de Perpinyà (1228) fins a Tortosa (1230). Amb l’expansió territorial de la Corona també prengueren lloc a València (1238), Palma (1240) i Xàtiva (1251), entre d’altres indrets.
Al llarg del segle XIV l’orde s’anà estenent per Occitània, Castella, Portugal i el País Basc i s’organitzà en divisions territorials anomenades províncies (en l’actualitat es manté la divisió entre la d’Aragó i la de Castella dins la Península Ibèrica).
A final del segle XV la devoció començà a penetrar al continent Americà. L’any 1495 un primer temple dedicat a la Mercè fou alçat a l’illa de Santo Domingo i l’any 1535 un grup de religiosos mercedaris fundà la primera església de Lima sota aquesta advocació. El paper de l’orde havia anat canviant respecte el que havia dut a terme en origen.
Un cas ben singular és el de la relació de la Mare de Déu de la Mercè amb l’Argentina. El fet és que la Mercè hi prengué gran popularitat a partir de l’any 1812, sense que això tregui que abans no se li tingués ja devoció. Per exemple, al nord-est de l’actual República Argentina, a la ciutat de San Miguel de Tucumán, s’hi tenia la Mercè per patrona des del segle XVII. I precisament fou als afores d’aquesta ciutat que el 24 de setembre de 1812 tingué lloc una batalla decisiva dins la Guerra de la Independència argentina.
Una part de l’exèrcit revolucionari sorgit de la Revolución de Mayo de 1810 que havia expulsat l’administració espanyola de Buenos Aires s’enfrontà a un exèrcit espanyol major en nombre. Era un moment clau en la lluita entre el govern revolucionari i les forces que els espanyols havien aplegat per recuperar el domini del territori. Però a Tucumán els independentistes eren comandats pel general Belgrano, personatge intrèpid que en aquella ocasió s’atreví a enfrontar-se als espanyols tot i tenir ordres d’evitar el combat.
El cas és que sabem que aquests fets es produïen, precisament, el 24 de setembre de 1812, dia de la patrona de Tucumán, i que Belgrano va passar-se el matí resant davant l’altar de l’esmentada Mare de Déu de la Mercè, a l’església de nom San Pedro Nolasco. La realitat va ser que només unes hores més tard l’exèrcit argentí havia guanyat la batalla de forma esclatant i Belgrano podia trametre les següents paraules al govern revolucionari: “La patria puede gloriarse de la completa victoria que han tenido sus armas el día 24 del corriente, día de Nuestra Señora de las Mercedes bajo cuya protección nos pusimos“.
Aquella victòria a Tucumán comportà la captura per part argentina de prop de set-cents soldats i oficials espanyols i de material bèl•lic decisiu. Fou també el prolegomen de l’adéu definitiu a l’administració espanyola. Per això, en aquell país es diu que la ciutat de Tucumán és “cuna de la libertad y sepulcro de la tiranía“.
Com és lògic, doncs, cada dia 24 de setembre a Tucumán és festa; s’hi fan actes religiosos, polítics i militars. I a nivell nacional argentí, a partir de l’amor que Belgrano professà des de llavors a la Mare de Déu de la Mercè, l’exèrcit d’aquell país la considera Generala de la pàtria i li té especialment dedicada una oració: A ti recurrimos, oh Virgen Generala de nuestros Ejércitos, para implorar tu maternal protección sobre esta Patria Argentina…
A Barcelona eren els jugadors del Barça els qui durant molts anys van fer ofrena dels trofeus que guanyaven a la Mare de Déu de la Mercè. I si us en recordeu, hi havia un directiu, en Casaus, que sempre plorava. Sembla clar que Tucumán queda lluny de Catalunya i que de Mercès n’hi ha més d’una.
