La mentida del procés indep… sobiranista

Només se m’acudeixen dues raons per les quals fer malament les coses: per incompetència o perquè no es té ganes de fer-les i per més que s’asseguri el contrari. En el cas de l’anomenat “procés sobiranista” —ja es veu que per començar falla el nom de la cosa— no sé si és per incompetència, que també podria ser i no seria estrany atès el llarg perfeccionament d’anys català en aquest art, però sí segur que és per manca real de voluntat de fer les coses. Sense desig no hi ha voluntat, i per cert que, com que Espanya no té cap ni mig desig que es produeixi la independència catalana per una qüestió d’interessos d’una banda i mística de l’altra, doncs no té voluntat de llegir-se la vergonyant carta de Mas a Rajoy, i per tant Rajoy i la feixista Espanya s’eixuguen el cul amb la simpàtica i càndida carteta dels collons catalana abans i tot de rebre-la, i en fan confetti per celebrar com de rucs són els catalans i com els demostren un cop més la incapacitat que tenen d’actuar amb fermesa sense fer el préssec per alliberar-se d’ells, perquè, per començar, ja fa tres segles pel cap baix que els espanyols s’eixuguen el pompis amb les cartetes i tutti quanti enginyat retorçadament pels marejadors de perdiu catalans, i enginyat, covards com són, per mirar d’evitar estúpidament com sigui, ni que sigui humiliant-se i havent de fer reiteradament el ridícul, la inevitable confrontació en el conflicte amb Espanya a còpia de fer-se el simpàtic, cosa insòlita al món. En fi. Així és la mentalitat de P3 catalana.
 
Per desgràcia no opinaré, només em remetré a la lògica del que he sentit dir aquests dies per part d’un portaveu del Consell de Transició Nacional. Sort que per a aquesta tasca no cobren de l’erari públic, aquesta gent, perquè n’hi hauria per esgarrifar-se tenint en compte les primeres conclusions del Consell quan resol, descobrint la sopa d’all, que la pregunta de la consulta independentista (??) ha de ser clara i dual, és a dir: sí o no —es veu que cal ser astrofísic per entendre-ho. I el portaveu deixa clar —per als catalans que hagin volgut sentir el que ha dit i no el que volen haver sentit— que no necessàriament la pregunta formulada ha de dir “estat propi sí o no” —que per cert ja tindria nassos. Ningú al món no sap què significa l’expressió “estat propi”, perquè la gent normal dels països normals sap què significa independència i no aquest retorçat i innecessari invent eufemístic català propi de país anormal, com és el nostre cas. Com es veu, el portaveu, en la línia prudent tradicional catalaneta que jo en dic temerària, no només aconsella —ui, no fos cas que algú s’ofengués—, sinó que ni en el consell, ni tan sols en el suggeriment no es mulla proposant com a fonamental fer la pregunta clau: “independència sí o no”. Sensacional, doncs. Continuem batent rècords de pastanaguisme. En el consell suggereix la possibilitat de diverses preguntes, tals com “federalisme o confederalisme sí o no”, etcètera, és a dir, tots els invents inútils i ridículs autistes catalans haguts i per haver, tenint en compte que és Espanya qui tenim al davant. Per tant, les preguntes són duals, efectivament, però són això, diverses possibles preguntes, cosa que naturalment no concreta l’única possibilitat que té de reeixir el nostre referènd… consulta i, de fet, de reeixir qualsevol referèn… consulta, tal com diu el primer punt del manual de referèn… consultes (?), i que un nen de quatre anys pot entendre. Algú hauria de dir al personal savi d’aquest Consell que els referènd… que les consultes se celebren per guanyar-les, no per no ofendre a ningú i encara menys per perdre-les.
 
I deia que per desgràcia no opinaré, perquè té gràcia —més aviat desgràcia—que el conseller Homs —quina mania els catalans amb els consells en comptes dels fets!— ens digui arran de l’informe del Consell que “ens estem carregant de raons per demostrar que si Espanya no accepta la consulta serà per una qüestió només política”, i per altra banda reconegui que “no descartem eleccions plebiscitàries i en últim cas una declaració unilateral d’independència, però sabem que Europa no ens farà gaire costat”. Caram. Aleshores, jo em pregunto: davant de qui ens hem de carregar de raons, doncs, si reconeix que aquells que se suposa que ens les han d’escoltar, Europa, ens ignoraran un cop ens hàgim carregat de raons? Aleshores, a qui coi hem de demostrar les nostres raons? Mare meva, quina presa de pèl. Perquè és evident que l’única raó vàlida és la dels fets consumats, és a dir la declaració unilateral, és a dir passar la patata calenta a Europa; és evident, doncs, que l’única via vàlida és justament la que el conseller Homs considera “l’últim recurs”. I és evident que quan es considera com a últim recurs aquell que hauria de ser el primer recurs no hi ha res a pelar, i menys quan el que no ens sobra als catalans és temps per anar fent el tontet com fem. En fi. No hi ha res a fer amb aquesta mentalitat estúpida, poruga i perdedora. I és que avui dia en els catalans no hi ha elevació, no hi ha actitud i ja no diguem grandesa. Hi ha manca de caràcter, de coratge real. Hi ha mediocritat. I així no es va enlloc, ni en això ni en res a la vida.
 
El govern de CiU, igual que la resta que fan veure que CiU són la pesta, de fet estan seguint, cadascú representant el paper que li pertoca en la comèdia veient-se ficats en el sidral a què els ha empès el poble, la següent estratègia o més aviat postura: d’una banda que passi el temps i a veure si es desinfla l’independentisme per decepció i esgotament, i de l’altra confiar en el miracle de la fi de la crisi. No són rucs, és clar. Saben perfectament que cap d’aquestes coses no passarà. Però pensen que carpe diem, qui dia passa any empeny i anar-hi anant a salt de mata. La positura de l’estruç i, total, d’aquí a cent anys tots calbs i tot això que haurem arreplegat pel camí. Mentrestant, mentre duri la comèdia, a ells ja els va bé i al país que el bombin. Pateixen desconcert, incomoditat nouvinguda perquè ara, a diferència dels anys anteriors a la crisi, quan presumien de l’oasi català que com s’ha demostrat no era més que barra lliure per viure còmodament de la moma, el poble els està a sobre i s’han d’esforçar més a fer veure que fan alguna cosa amb declaracions i gestos solemnes; s’han de justificar per les seves contradiccions i passivitat perquè hi ha risc que se’ls vegi massa el llautó. Sí, però malgrat això els nostres manaires opten per tirar de beta com si no passés res perquè saben que el poble és el mateix que quan no es queixava, i per tant continua sent burro a morir. Això és el que tenen al cap, amb alguna comptada excepció patriòtica, els nostres politicastres. I no s’equivoquen. Aquest és el full de ruta català actual.
 
Nota: us avanço que cap al final de setembre deixaré d’escriure aquí, a l’Indirecte. He decidit fer-ho al meu blog, on podreu continuar amb l’humor de llegir-me. Potser algun dia decideixo tornar a escriure al blog de l’indirecte, que continuaré mantenint, però inactiu.
 
Ricard Biel