El passat divendres dia 8 d'abril, la Plataforma pel Dret a Decidir va fer al Micalet de València una xerrada sobre la Memòria Històrica del País Valencià. El lema era “Es impoSSible viure sense passat”. Amb la sala plena de gent, va començar l'acte en el que parlaren els professors Jorge Ramos i Vicent Galiana de la Universitat de València. La presentadora Carla Martinez va iniciar l'acte comentant que des de la PDaD també es lluita per donar a conèixer la nostra Memòria Històrica. Va explicar la necessitat de saber d'on venim, per no perdre la nostra identitat. El dia 30 de març de 1939 les tropes franquistes entraren a València. Amb l'exèrcit del feixista Franco van començar els afusellaments i una forta repressió de tots els que no pensaven com ell. Va començar el professor Jorge Ramos, qui està impulsant les rutes de la memòria pública i col·lectiva tant a València com a la resta del País. Va comentar alguns problemes històrics que afecten al País Valencià, remarcant especialment la Transició com a responsable de l'amnèsia col·lectiva que viu la societat, i de la que es fonamental traure-la. Va estar una estona parlant de que València es va convertir en la capital provisional de la Segona República del Estat Espanyol des de finals de l'any 1936 fins a l'any 1937.
Aquest període que València va acollir al govern de la República, va ser un moment de una gran efervescència. Arribaren a València els polítics, els intel·lectuals, els periodistes, els refugiats i es va convertir en una ciutat molt important políticament, cultural i social. També vingueren grans figures conegudes tant a nivell nacional com internacional. Amb aquesta capitalitat, s'obriren instituts, ateneus, etc… per tot el País. Amb ella s'obrí una finestra d'oportunitats. Max Aub parla d'aquells moments en els seus llibres, especialment en el de Fábula Verde i el Campo Abierto. A Catalunya George Orwell publicava la seua experiència durant la Guerra Civil en el llibre Homenaje a Cataluña. Els anys 30 foren uns anys de molta radicalització política. La vinguda de la II República va representar per al poble valencià una gran alegria i el 14 de abril es va celebrar amb molta festa i entusiasme pels carrer. Aquesta València revolucionaria, va tindre moltes experiències. Hi havien empreses col·lectivitzades. Emma Goldman l'any 1937 va visitar una fàbrica que ocupava un antic convent i ens va contar les seues experiències. També va vindre Simone Weil, Doris Parker, etc… Totes parlaven d'aquesta València revolucionaria, és important recordar i posar en valor aquells moments històrics.
En aquest context d'una societat igualitària on l'educació i la cultura representaven les primeres reptes, apareix el nostre primer projecte d'Estatut. El mes de juliol de l'any 1931 apareix el primer avantprojecte. El recolzaren els partits de la Dreta Regional Valenciana i el Partit de Unió Republicana Autonòmica, més conegut pel Pura de Blasco Ibañez. El PURA era un partit regionalista, en aquell moment la regió era la constructora d'un doble patriotisme: el del nacionalisme espanyol i el valencianisme vist com una cosa folklòrica. Dos partits molts conservador en la política valenciana, però que feren un gran esforç en començar amb la idea de vertebrar una autonomia política per al nostres País. Si bé aquest projecte es va paralitzar, almenys va representar un gran salt endavant. Desprès vingueren tres projectes més d'Estatuts d'Autonomia. Un d'ells el va presentar la CNT, un altre en febrer de 1937 el va publicar l'esquerra valenciana i ja parlava de la regió valenciana, si bé d'un forma diferent a la que parlem actualment. L'aixecament feixista contra l'ordre constitucional va ser el responsable que no s'aprovara l'Estatut d'Autonomia del País Valencià.
El mes de març de 1939, va ser molt tràgic per al nostre País. Elda va ser una ciutat on el govern de la república va estar només uns dies. Allí el govern de Negrín va establir la posició Yuste. Després de l'aeroport de Monover eixiren cap a l'exili Juan Negrín, la Pasionaria, etc… El dia 6 de març eixirien Rafael Alberti i Maria Teresa León, que dos anys més tard tingueren una filla i li posaren de nom Aitana en record dels últims paisatges que veren des de l'avió. Des del port d'Alacant els últims republicans que pogueren fugiren en el vaixell Stanbrook. Va acabar la seua xerrada comentant la necessitat de fer de la Memòria Històrica un ens articulador de lo cultural, lo social i de la llibertat política. Després va parlar Vicent Galiana que va començar la seua xerrada parlant des del dia 1 abril de l'any 1939. Aquest dia l'exèrcit franquista donava per finalitzada la guerra. Amb aquesta data comença per al poble espanyol un nou període, els anys de la por, de la fam, de la misèria. El professor va diferenciar una primera etapa de repressió franquista que va començar a Galícia el dia 20 de juliol de l'any 1936 i que el dia 1 d'abril de l'any 1939 començava a les comarques del Sud del País Valencià. L'estratègia repressiva, única a tota Europa, no era convèncer al l'enemic de les bondats del nou règim, sinó d'acabar amb tots. Van fer una neteja social a fons de tot el què ells pensaven que era l'enemic intern. Quan parteix el Stanbrook, s'omplin les presons, els camps de concentració de l'Almendro i el de Albatera, comencen els procediments judicials i els afusellaments. Ell es de Callosa d'en Sarrià i ha estudiat molt profundament aquesta època al seu poble. Allí es produïren 5 afusellaments.
Després ve una segona classe de repressió: les que pateixen les dones, dels fills i els familiars del afusellats. Moltes dones foren violades, a moltes es robaren els fills, moltes es casaren contra la seua voluntat per a no perdre la seua casa, molts altres acudiren a la caritat per a poder viure, etc… Però junt a això hi ha que veure el rerefons, els silencis, l'amargura, la pèrdua de la dignitat com a persones, no aconseguien treballar, tot això creava una memòria especial que ha estat estudiada per Xavier Domènec. A les dones es rapaven els cabells. A nivell familiar es creen unes dinàmiques noves, els pares diuen als fill que no es clavaren en política, l'existència d'una gran por de parlar de tot el passat, etc… que encara perduren avui en dia. La repressió va ser el pilar fonamental del franquisme. Socialment hi ha una desmemòria, no parlaven dels que va representar la Segona República, la gent tenia molta por. En aquest sentit són molt importants aquestos debats, per conèixer aquell moment. L'any 1939 aparegueren en els pobles uns nous senyorets que varen desaparèixer l'any 1973. Sortiren molt més rics del què entraren, van robant tot el que poden des del poder que tenien. A Callosa esta Don Salval que entre els anys 1939 i 1942 declarava a favor del feixisme en tots els procediments judicials. Es tracta de persones que arribaren de la mà del franquisme i articulaven la vida econòmica i social dels pobles.
Després ens venen els anys 1974-1982 i comença el procés de la Transició. S'ha escrit moltíssim d'aquest període, dels partit i les forces que actuaren i de la relació de força entre ells. Era un procés completament improvisat. Josefina Cuesta ha escrit sobre la premsa en la Transició. En la Transició no es parlava de la Segona República ni de la Guerra Civil, excepte els sector rupturistes i minoritaris. Sí que es parlava de la por, del silenci, etc… Va situar la Transició espanyola en un context internacional. Va parlar de l'any 1973 en Grècia, de l'any 1974 en Portugal, diferenciant aquestos processos molt semblants al que va haver a Espanya. També dels processos d'Uruguai, Xile, Argentina que eren molt diferents als espanyols. Allí al cap d'uns anys es crearen les Comissions de la Veritat on estudiaven tot el que havia passat, aquí han hagut de passar 40 anys. En Espanya encara tenim una societat impregnada de vestigis del franquisme. En Espanya no hi ha cap ajuda als projectes de recuperació de la Memòria Històrica. La Llei que Zapatero va promulgar l'any 2007 no ha aportat cap solució.
El debat posterior a les xerrades, va ser molt fructífer. La gent va participar molt àmpliament. Es tractarem temes sobre els treballs forçats que feren els presoners republicans, la gran quantitat de afusellaments que hi hagueren al port d'Alacant al partir els vaixell Stanbrook, els camps de concentració que hem citat i el de Porta Coeli. A més a més les presons femenines en les que les dones feien molts de treball. Es va comentar el llibre de Llum Quiñonero sobre “Nosotras que perdimos la paz” que és la història de quatre dones que visqueren els moments més terribles de la guerra civil i la postguerra. El franquisme, a diferencia del que va passar a Itàlica, no va integrar a ningú. Tampoc als ciutadans de la segona generació, que participaren en el Contuberni de Munic. Es va comentar com la cultura de la por, la de la desfeta es va clavar en la memòria de la gent. Al País Valencià s'està treballant per la memòria. Actualment s'estan obrin les rutes dels Camps de Concentració, dels les ciutats bombardejades, dels refugis, de les trinxeres, etc.. creant espais de memòria per poder esborrar la desmemòria de tants anys. Col·locant plaques commemoratives, fent xerrades, la necessitat de fer museus, etc,…
Es va parlar també de la vessant internacional, ampliant les diferències i similituds en altres processos. Es va parlar d'Alemanya, que sí que es va refer democràticament. En l'època d'Adenauer, es buscaven persones no molt compromeses amb els nazisme per dirigir l'administració de l'Estat. No es parla de la vessant econòmica, es varen efectuar espolis a molts pobles. Una part de l'oblit està lligat a l'economia. Molta gent perd les propietats, s'expropien pisos, terres, i hi havia una minoria que s'enriquia exponencialment. La Transició va tindre lloc en un moment de molta violència internacional. En la Transició hi hagueren moltes mancances i limitacions. Es va permetre que continuara el mateix aparell repressiu, els mateixos poders econòmics, etc… Durant la Transició al País Valencià també va haver una gran efervescència cultural, social i política. També va haver molta violència, i els elements residuals del franquisme crearen la batalla de València, per frenar el creixement de les forces nacionalistes. El nom de Comunitat Valenciana es va imposar a Madrid, també varen inventar una altra bandera i una altra llengua. En l'actualitat apareixen uns historiadors més crítics i alternatius que en el passat. Es va acabar amb una intervenció, en que es digué que aquí no va haver ninguna Transició, ja que el franquisme continua, i sols canvien els noms, però no elaboren lleis més democràtiques.
Gandia, 12 de abril de 2016
Vicent Cremades
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD
