Som conscient que les meves anàlisis no tenen cap relació amb l’endevinació. I si m’atrevesc a fer qualque pronòstic sempre abraça la part més pessimista d’allò que podria ocórrer. Tot el que va succeint aquests dies i des de fa massa temps em produeix una impressió cada dia més negativa del que representa l’actuació de l’Estat espanyol contra el Principat de Catalunya, que seria la mateixa actuació que tendria contra el País valencià, contra Euskadi, contra Galícia o contra les Illes, si hi hagués governs sobiranistes, que qualque dia, encara que sigui d’aquí a desenes d’anys, arribarà a passar (i continuu pensant que no som un endeví). Entenc per Estat espanyol, el Govern, els tribunals de justícia posats pels polítics, els polítics, les institucions parlamentàries, els mitjans de comunicació i els tertulians, la majoria dels quals es dediquen a manipular i mentir sobre la realitat catalana, per tal de fer que el poble espanyol odiï el poble català, especialment la part de la població independentista catalana, que segons les urnes és majoritària al Parlament.
Mirant i escoltant tertulians a les ràdios o televisions amb més audiència de Madrid i després fent el mateix a les nostres, siguin mallorquines o barcelonines, veig clarament que per la llengua que utilitzen, de la manera que intervenen, com tracten els temes i el contingut d’allò que diuen, em deixen clar que els nostres països, les nostres nacions… no són les mateixes. Res de varietat en la unitat, com deien els llibres de Formación del espíritu nacional que em varen fer estudiar, sinó que vivim en un estat completament plurinacional, que som nacions diferents i que si la que ha incorporat a la força l’altra l’hagués respectada, segurament en aquest moment no voldria separar-se, no voldria divorciar-se.
Sí. Tantes amenaces, tantes ordres, tanta mentida, tants insults, tantes calúmnies, tanta necessitat de dominació i de veure l’altre submís i agenollat, m’ha fet pensar en l’expressió que titula aquest escrit: “la maté porque era mía”. M’ha fet pensar en els assetjadors de les seves dones, aquests que maltracten, que dominen la seva parella, aquests que menteixen, que insulten i volen esborrar totes les seves característiques personals; aquests que només estan contents si la mantenen sotmesa i submisa, sense personalitat pròpia, i que estan disposats a tot per tal d’aconseguir els seus objectius. És difícil que puguin dialogar, i quan ho fan intenten imposar el seu criteri; si no ho aconsegueixen, van estrenyent les corretges, per exemple, li restrenyen la paga, la fan anar curta de doblers si en tenen, i encara que sigui ella la principal aportadora a l’economia familiar, volen que entregui el que guanya i després n’hi tornen pocs i amb comptagotes i segons el comportament; l’acusen davant familiars i amics de portar-se malament, de no actuar com caldria, li fan passar un infern, cosa que no s’hauria de desitjar a ningú. Si la dona en qüestió té una forta personalitat i es nega a continuar sotmesa, l’amenacen amb arribar a les mans, alguna vegada s’hi arriba, llavors o abans, aquesta persona, que viu en una societat lliure, decideix divorciar-se, separar-se, ells en diuen “secessionar-se”. No accepten el divorci, volen continuar essent els seus amos, diuen que aquella unió davant déu és indissoluble. A vegades, si persisteix en la idea de separar-se, la poden llevar del mig, perquè pensen que si ho fan, és perquè era de la seva propietat.
El símil no és totalment complet, però hi ha massa coses semblants. Feis la prova d’escoltar tertúlies d’aquests que defensen la indissolubilitat de la que ells anomenen pàtria, i després, fent un exercici d’objectivitat, escoltau-ne de catalanes, de persones independentistes i observau qui són els que menteixen, qui són els que insulten, qui són els que amenacen, qui són els que admeten o no la democràcia de les urnes…
