El 21 de novembre de 1927 feia cinc dies que els treballadors de les mines de carbó de l’estat de Colorado s’havien declarat en vaga, convocats per la International Workers of the World. Aquella matinada, acompanyats de les seves esposes i dels seus fills, els miners de l’explotació Columbine es van concentrar a la porta nord de l’explotació. Els dies precedents havien estat rebuts amb galetes i cafè, encarregats per Josephine Roche, la filla del propietari.
Aquesta vegada, però, els esperaven un grup de ràngers i de civils armats amb fusells, pistoles automàtiques i tres metralladores pesades. Després d’una llarga discussió, el líder de la vaga, Adam Bell, va intentar obrir la porta del recinte i va ser violentament colpejat amb trossos de tubs de gas, utilitzats com a maces. Un adolescent de 16 anys i una dona el van intentar protegir amb dues grans banderes nord-americanes que portaven, però les forces parapolicials les hi van arrencar de les mans i van llançar pots de gas lacrimogen sobre la multitud. La consegüent trifulga general va acabar amb una massacre. Quan el foc va cessar, 12 persones havien mort o estaven agonitzant. Finalment van recollir una de les tres banderes que portaven, tacada de sang i amb 17 forats de bala.
Aquests esdeveniments es van produir en un context profundament marcat per les execucions a la cadira elèctrica dels anarquistes italians Sacco i Vanzetti, que s’havien dut a terme el 23 d’agost anterior. La història del capitalisme, doncs, no ha estat pas sempre un camí de roses i, molt sovint, la correcció dels seus excessos ha resultat tremendament costosa per a les classes treballadores. Sens dubte, faríem bé de no oblidar que en el camí de la llibertat no podem deixar mai de caminar.
Article publicat a l’Avui el divendres 21 de novembre de 2008
