Dins l’aparença majestuosa, austera i sobretot amable de la masia catalana -una diferència essencial vers els caserios bascos i d’altres casalots europeus- s’hi amaga tot un món empíric i alhora espiritual que conforma com poques coses, la idiosincràsia i la manera de fer del poble català. De construcció absolutament funcional, no hi ha res més exemplificador com la masia catalana -de nom femení, és clar- del caràcter liberal i al mateix temps solidari de les catalanes i els catalans, una manera de ser emmarcada dins una estètica suau, agradable i acollidora. I per tant, indubdablement mediterrània. Us sona ‘La ben plantada’ d’en Xènius? Doncs això.
La masia catalana -medieval i filla de les vil·les romanes- esdevenia un centre de poder propi a vegades fins i tot diferenciat del context polític exterior. Si calia, s’ajuntaven uns quants cabalers de la contrada per treure-li la pols al trabuc i defensar lo propi. Era una mena de masia-Estat autosuficient dins els successius governs de torn que durant segles han esdevingut a la nostra terra. La família sencera s’organitzava en comuna per tal de sobreviure i fer créixer el seu estatus econòmic, una diferència fefaent vers les societats latifundistes i amb un funcionariat excessiu on l’emprenedoria brilla per la seva absència. Així doncs, el foc familiar, el petit i mitjà empresari, la menestralia i el botiguer català, tots plegats sorgeixen de la idea comunal però individualista -amb tocs llibertaris- de la masia catalana.
Un món d’enginy i d’esforç cooperatiu entre els seus components que ajuda a fer créixer una col·lectivitat, malgrat les rivalitats absurdes fruit de l’enveja que produeix aquest model i que massa vegades enverina la comunió. Una penyora que el nostre poble ha de pagar pel fet i la sort de no ser una societat igualitària i per tant competitiva.
Ho deia magistralment en un article fa molt poc en Xavier Roig al diari Ara, Catalunya és una nació que ha donat una de les millors maneres d’entendre l’economia i les relacions socials que se’n desprenen d’aquesta al món, i que per tant ha contribuit en la història -ha donat història a la humanitat- malgrat la seva pròpia visió autodestructiva provinent d’un autoodi letal. Per això ens costa tant que siguem amics de nosaltres mateixos i d’altres nacions modernes i avançades com la nostra, i per això tenim tendència a ser amics de models i sistemes que estan a anys llum de nosaltres: Espanya, la URSS, Cuba, Palestina… Models antimasia catalana.
Tots aquests pensaments, que ja em venen de lluny, els exposo ara i aquí per la trista notícia de la fi de la Masia del Barça, un exemple més de treball i esforç fet en silenci lluny dels grans rebombòris estètics i ideològics. La Masia plega, el bell habitacle antic ubicat al barri barceloní de les Corts entre parets grises de pisos decadents d’on han sortit els millors jugadors del món -millors en futbol i en moralitat-, plega veles. És una llàstima, malgrat segurament es faci per garantir millors condicions als nostres futurs cracks. És llei de vida, és el progrés. És una pena, però la Masia del Barça ens diu adéu…
