LA MARXA DE LA SAL

LA MARXA DE LA SAL
Sota el lema #LaForçaDeLaGent les entitats favorables a la República Catalana han cridat aquest divendres  a un primer assaig de lluita activa i pacífica que superI la fase de la revolució dels somriures dels darrers set anys. Aquesta fase, tant treballada i que ha empès cap una ample majoria social per la República, va tenir un punt d’inflexió a l’entorn de l’1 d’Octubre. L’Estat ha mostrat la seva violència i la seva vulneració reiterada i sistemàtica dels drets humans més elementals: llibertat d’expressió, inviolabilitat de la correspondència, llibertat de premsa, dret a la manifestació, dret a vot, dret a la integritat física etc
Per això, la primera acció de forma intel·ligent, ha estat centrada en donar un toc d’atenció a la banca que configura els fonaments del règim corrupte i repressor. La retirada de diners en efectiu, quan escric l’article, no sabem quin efecte haurà tingut. Però sigui poc o molt, l’ANC i Òmnium volen fer adonar als 3 milions (4 milions afegint-hi els menors de 18 anys) de mobilitzats en manifestacions i en el referèndum, que el seu potencial com a consumidors lliures pot fer trontollar un règim econòmic; si s’ho proposen de forma sistemàtica i afinant bé l’objectiu de cada campanya.
L’aparició de la plataforma @enpeudepau fer ajudar a formar els ciutadans catalans en les tècniques de la no-violència i la resistència civil és estratègica en aquests moments. Ghandi amb desenes d’anys a l’esquena de lluita per la independència de la Índia va definir les línies. Abans que res, preparar la gent per ser fidel als dictats de la consciència i per practicar el swaraj o la completa independència individual, espiritual i política. En segon lloc, definir uns objectius econòmics i socials molt clar que alhora que beneficiïn els qui es mobilitzen, perjudiquen clarament a l’opressor o els seus aliats. En aquest àmbit, i recordant el film Ghandi, hi hagué el swadeshi: el boicot als productes britànics i la defensa del khadi , tela fabricada pels mateixos indis. I també la Marxa de la Sal que trencà el monopoli de la seva extracció que s’havien quedat els britànics. I en tercer lloc, la “no-cooperació” boicotejant les institucions educatives britàniques i els seus tribunals de justícia i la renúncia als càrrecs, títols i honors britànics.
Perquè s’ha iniciat aquesta via a Catalunya? Per diverses raons. Primera. Un Estat que menysprea i maltracta els ciutadans i els seus drets, no s’atura només amb manifestacions festives i massives o les reactives davant de la repressió. Cal fer-lo trontollar en punts sensibles. Espanya té una feblesa estructural que la fa fràgil: deute, pensions en fallida, inseguretat jurídica davant d’un sistema sense separació de poders i alta corrupció on Espanya encapçala rànkings europeus.
Segona. L’Europa que s’està expressant, la dels grans Estats, s’està mostrant insensible a la defensa dels drets democràtics i només avala l’estatus quo, com en època de la Santa Aliança i els 100.000 fills de Sant Lluís que van restaurar l’absolutisme a Espanya amb Ferran VII; i ara el retrofranquisme de Rajoy i Rivera. Aquesta Europa dels mercaders només entén el llenguatge de l’Euro. En aquest sentit els advertiments de diversos consultors i diaris econòmics internacionals i el mateix FMI avisen que la cronificació del conflicte amb Catalunya tindrà greus conseqüències econòmiques per Espanya, però també per Europa. Per tant, qualsevol desestabilització econòmica fa de catalitzador d’aquest equilibri fràgil.
Tercera. La presa de consciència com a ciutadans responsables de la nova democràcia ha d’anar acompanyada de la consciència com a consumidors responsables. Aquest primer tast de divendres de consumidor lliure davant la Banca, ha d’anar seguit d’altres més treballats, preparats amb temps i que concentrin la pressió en un focus molt clar i de forma persistent, no efímera.
Que ningú ho vegi inútil. L’Estat fa temps que ha començat la seva guerra econòmica movent fons controlats fora de la gran banca catalana i promovent la deslocalització de seus socials a través d’una llei exprés i de trucades telefòniques de permissivitat fiscal.
I acabo amb una idea clau. Cal que els dirigents polítics i socials facin un nou relat clar i contundent. Ja no estem en el procés d’acumulació festiu previ a la independència. Hem entrat en un període de turbulències, on Catalunya, sense els poders dissuassoris de l’Estat rebrà de ple en les seves institucions i en els seus dirigents. Que el fet de tenir una Llei de transitorietat no ens blinda davant de la força de l’Estat. Que com Churchill va dir, prometem en les propers mesos suor i llàgrimes, perquè fins i tot les independències més tranquil·les, com l’Eslovaca de Txèquia, van comportar en un primer moment recessió i pèrdua de posicions. Que aquestes dificultats s’han de prendre com a una inversió col·lectiva de cara al progrés accelerat que es produirà un cop passada la transició.
I davant la pregunta legítima d’alguna gent independentista amb tanta repressió i previsible retrocés, ho hem fet bé? Cal contestar: no us adoneu que la nostra sentència a mort econòmica, cultural i com a democràcia homologable està dictada pel PP i Ciudadanos amb la complicitat del PSOE des del 2006/2010? I quan saps que et van a liquidar no és el teu deure lluitar sense especular si t’anirà més bé o malament?
Algun analista parla que el comportament dels grans Estats europeus davant del cas català s’explica per voler comprovar en un cas pilot com el nostre la capacitat de les societats civils d’aguantar una pseudodemocràcia musculada on es retallin definitivament els drets socials en nom del mercat i les llibertats en nom del risc de terrorisme. A Catalunya no només es juga la partida Catalunya/Espanya, sinó la democràcia/autoritarisme. Com diu una campanya viral: #SAVECATALONIA #SAVEEUROPE