La malaltia quebequesa

(Publicat a “El Punt Avui” el 14-Ago-18)
Tots recordem l’episodi de gangsterisme econòmic del govern espanyol en què uns quants centenars d’empreses varen moure la seva seu social a fora de Catalunya, que va dur als altaveus unionistes a anunciar la nostra fi econòmica. Sempre ha sigut evident que ningú traslladaria instal·lacions productives o comercials ja existents, però és que, endemés, des de llavors hi ha hagut moltes evidències de que l’activitat al nostre país seguia, i que el país seguia sent molt atractiu per als inversors estrangers.
 
Hi havia però un altre possible mecanisme que podia portar a una davallada econòmica del nostre país a mitjà termini, que respondria a la següent lògica: com que la situació a Catalunya ha esdevingut incerta, amb un país dividit en dues meitats que desitgen futurs radicalment diferents, com a inversor, això em genera una incertesa addicional que no necessito i, per a resoldre-ho, en lloc de fer una nova inversió a Catalunya, la faig a l’Aragó o al Rosselló, i m’estalvio aquesta incertesa. Una tal mena de raonament sembla plausible per al capital, sempre conservador en les seves decisions, i va ser esmentat en aquest mateix diari pel President del Cercle de Directius de Parla Alemanya, Albert Peters.
 
Afortunadament, el món ens brinda una referència immillorable per a validar aquesta hipòtesi: el Quebec, que va dur a terme dos referèndums d’independència, el 1980 i el 1995, al segon dels quals el “no” va guanyar només pel 50.6%. Si a un territori se li podria suposar incertesa sobre el futur, i més després d’un resultat tant ajustat que podria convidar a futures repeticions del referèndum, seria el Quebec. Fins al punt que he escoltat un més d’un cop com s’utilitzava precisament el Quebec com a exemple de “tant bé que anava el Quebec, i l’empenta que va perdre després dels referèndums”.
 
Així doncs, que ens diuen les dades publicades pel govern canadenc del 1980 al 2010, temps suficient per a que es manifesti aquest impacte dels referèndums? Sostenen aquesta hipòtesi de la inversió perduda? Doncs les dades ens responen amb un eixordador “No”. Diuen que un tal efecte és absolutament invisible. Res de res. Res. D’una banda la riquesa relativa dels ciutadans del Quebec respecte la del total del Canadà (és a dir, si els quebequesos esdevenen més pobres o més rics que la resta dels canadencs) es manté pràcticament invariable al voltant del 87% (a diferència de Catalunya, el Quebec és més pobre que la mitjana canadenca). Alhora, el creixement econòmic del Quebec en aquest període és lleugerament superior al de les províncies d’Ontario i British Columbia, però inferior al d’Alberta, que són les províncies que compten car, entre les quatre, tenen el 84% de la població i el 87% del PIB del Canadà. Finalment, també podem excloure que les xifres del Quebec es deguin a un augment de les transferències del govern federal, car aquestes es mantenen gairebé constants al voltant d’un 2.4% del PIB Quebequès.
 
En conclusió doncs, només resulta ser un altre tigre de paper unionista.