A mi no m’agrada quedar-me tancat, li deu agradar quedar estancat, en aquest territori tan petit, amb aquesta llengua que parla tan poca gent, amb aquesta regió tan minúscula, amb aquesta cultureta d’anar per casa; jo som una persona oberta a totes les llengües, a totes les cultures, som una persona oberta al món, som del món mundial. Adesiara compareix alguna persona per la vostra vora que pronuncia les paraules anteriors o semblants. La majoria de vegades, aquesta persona que afirma ser tan oberta, sol ser una d’aquelles que té un horitzó poc llunyà, una visió molt estreta i deformada i unes idees que ha copiat d’altri. Qualsevol persona que estima la seva família, els seus avantpassats, els seus descendents, la seva llengua, la seva cultura, la seva terra i que és capaç de defensar-la de totes les invasions existents i de tots els atacs adreçats a menysvalorar-la, és una persona totalment moderna i oberta al món, ja que enriqueix una família, una cultura i una llengua que, juntament amb centenars i milers d’altres formen el món.
Molts dels que hem viscut més de seixanta anys, ho hem fet sense ràdio i sense televisor durant cert període de temps. Els meus padrins varen morir sense que aquests aparells haguessin entrat a la seva casa. Els meus pares tenien devers 40 anys quan varen tenir la primera ràdio. Per tant, les coses que passaven a diferents indrets del món es torbaven a conèixer-se, si s’arribaven a saber. Hem passat de no saber què passava més enllà d’una població o barri a poder assistir en directe a l’enderrocament terrorista de les torres bessones. Sabem que qualsevol ensopegada a la borsa en un territori clau del món afecta la borsa de l’Estat o les europees, o el preu del petroli, o de diferents productes. Per tant, ara ens hem acostumat a dir que vivim en un món global, en un món que sembla un territori únic, que ho és. I a aquest fenomen l’hem anomenat globalització. Però, aquesta globalització, que en principi, va ser beneïda, admirada, desitjada i perseguida, perquè ens semblava que resoldria totes les injustícies que hi havia en el món, ha resultat que ha augmentat la fam, les guerres, la misèria, les malalties i les desigualtats.
Com sempre han triomfat els poderosos, els més rics, els que posseeixen la major part de la riquesa. Han utilitzat aquesta globalització per a fer-la actuar a favor de les seves empreses, dels seus productes; han utilitzat la manipulació de la propaganda i de la informació per a convertir-nos en persones consumidores dels productes que els ha vengut de gust que consumíssim, de les pel•lícules que havíem de veure, dels llibres que havíem de llegir, dels programes de TV que havíem de seguir, de les modes que ens farien triomfar, i darrerament dels costums i tradicions que hem de pensar que són nostres de sempre. Així que al final, ens han convertit en estúpids com aquell, que es creia ciutadà del món, aquell que renunciava a la seva cultura i a la seva llengua, perquè es pensava que existia una cultura universal i una llengua única. Aquella no era més que una persona alienada i manipulada. I ara ens volen despersonalitzar a tots i ho van aconseguint.
Resulta que a final d’octubre i principi de novembre, quan tenim les festes de tots els sants i de tots els morts, dies en què la nostra tradició ha consistit en honorar-los a tots, especialment als morts, als quals se’ls neteja la tomba i se’ls porta flors als cementeris, ara resulta que la vigília de Tots Sants, una festa que es va iniciar a Irlanda i que va ser exportada als EUA, resulta que des d’allà i des de la seva presumpció d’esser el país més important del món l’han estesa a tots els països que l’han volguda copiar. Fins i tot s’usa la paraula anglesa per a denominar-la. La qüestió és que al final és una festa de disfresses que tenen a veure amb la mort, esperits, bruixes i tota casta d’esperpents. Volen capgirar tot el sentit que nosaltres hem donat a aquesta festa. Allà on hi havia respecte, recordança i veneració, ara hi ha por, terror i malastrugança, encara que sigui per divertir-se. La joventut, sense parar-se a reflexionar un sol moment s’hi ha tirat de cap i molts d’adults han fet el joc a la nova moda. La despersonalització avança sense cap possible remei. Avança perillosament, perquè el malalt no se n’ha adonat de la seva temible malaltia. Però és que aquesta festa, totalment contrària a la que feien els nostres ancestres, i que encara feim la majoria de persones, és que ha arribat a les escoles. Com és possible que tenguem mestres que no coneguin quina és la cultura de la seva terra? Com és possible que no s’hagin resistit a la implantació d’aquesta festa degradant dels nostres avantpassats morts? Com és possible que ara hagin de conviure la nostra festa tradicional amb la importada i imposada per les multinacionals, per poder vendre una sèrie de productes i perquè siguem més consumidors encara? Com sempre, de cada dia més consumidors i menys ciutadans.
Algú pensarà que som un exagerat. Només hi afegiré una cosa. Abans, per aquestes dates només es venien flors, rosaris, panellets i bunyols. Doncs, ara vos toca a vosaltres analitzar quantes coses s’han afegit per consumir durant aquestes festes, amb tota la parafernàlia dels morts vivents i dels morts terrorífics.
