Una festa. Una festa familiar. La manifestació convocada per Òmnium Cultural en contra de la LOMCE és una festa. El to de la reivindicació nacional catalana des de la Diada del 2012 té un to insòlit en aquest tipus de reivindicacions. És festiu, familiar, positiu. De fet, el català és l'únic poble que somriu a Europa. La possibilitat de recuperar la gestió dels seus propis afers dóna una il·lusió al poble català que cap poble d'Europa, immersa en una profonda depressió, no pot ni somiar. Avui la mobilització va per reclamar que cap llei malmeti el model escolar català, amenaçat per l'eterna tendència uniformitzadora i assimilacionista castellana dels governs espanyols, des de fa 3 segles i siguin del color que siguin, i que tant ha impulsat els darrers anys el creixement de l'independentisme.
Gent jove, families amb cotxets i amb nens més grans, mestres, fins i tot gent gran amb crosses vestint la samarreta verda reivindicativa. Noies de les Illes Balears (és aquesta una lluita comú a tot el territori d'això que no existeix i fins i tot alguns neguen, però que tothom anomena “Països Catalans”) amb pancartes de suport a en Jaume Sastre i la seva vaga de fam per un ensenyament en català decent a les Illes, escoles senceres. Fins i tot en Matthew Tree manifestant-se (“jo també tinc dos fills i tot això em concerneix” em diu). L'equip directiu d'una escola petita del barri de Sagrada Família (Roig-Tesàlia, fundada per Josep Roig, mestre republicà que mantingué viva la flama de l'escola catalana superant totes les dificultats imaginables) també es solidaritza amb en Jaume Sastre i ho immortalitzen en una fotografia. En Jaume (@vagadefam) ho agraeix repiulant el twit corresponent.
Gent de tota Catalunya, del Rosselló, de les Illes, del País Valencià, colles de bastoners, de timbalers, de grallers, van animant la marxa i reforçant-ne el to festiu. Gent que parla en català, en castellà, gent de fora de Catalunya, inclús de fora d'Europa. És un clam per reclamar que cap llei imperialista i supremacista espanyola pugui malmetre un model escolar que s'ha demostrat molt exitós al llarg de les dècades que porta aplicant-se a Catalunya. L'únic model escolar que permet assegurar que àmplies capes de la societat catalana sense contacte amb la llengua i la cultura del país puguin aprendre i familiaritzar-se amb la llengua del país, allunyant la possibilitat de que pel seu desconeixement s'acabin convertint en “ghettos” on només la marginalitat i la conflictivitat siguin notícia, com podem veure a França -per motius diferents, això sí- amb les “banlieues”.
La Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural ho diu ben clar “Som un país que hem demostrat tenir moral de resistència ara hem de tenir moral de victòria, la llei Wert no s'ha s'aplicar. La llei Wert és una amenaça real, una ofensiva en tota regla contra la nostra escola“. Que la manifestació reunieixi representants de tot l'arc polític i social (Rocío Martinez Sempere (PSC), Josep Rull (CiU), Joana Ortega (Vicepresidenta del Govern), Irene Rigau (Consellera d'Educació), Carme Forcadell (ANC), l'ex-president Jordi Pujol, David Fernàndez (CUP), Oriol Junqueras (ERC), Joan Mena i Dolors Camats (ICV-EUiA), actors com Joan Lluis Bozzo, Joel Joan, membres del CATN com el politòleg Ferran Requejo, periodistes com Julià de Jodar, els màxims representants dels sindicats a Catalunya Josep Àlvarez i Joan Carles Gallego o l'esmentat Matthew Tree donen una idea -un cop més- de la transversalitat del moviment reivindicatiu català, absolutament impossible de comprendre per la maquinaria burocràtica i estatalista de l'elit política i econòmica espanyola. Els únics que s'automarginen són, com sempre, els representants del supremacisme castellà/espanyol: PP i Ciudadanos. Res nou sota el sol (o potser res de nou Cara al Sol?)
Sabem que la LOMCE té una finalitat. La mateixa que el Decret de Nova Planta de 1716. Poques coses han canviat en 300 anys. Ho digué encara més clar el ministre Wert a les Corts espanyoles: “hemos de españolizar a los niños de Catalunya”. Però no ho aconseguiran.
Àlex Furest
