La lluna i el dit. La maleïda exposició

Un  dels trets característics  del govern actual de la ciutat de Barcelona rau en la capacitat de tergiversar les circumstàncies, colgant les voluntats reals sota una coberta  difícilment atacable. I el més dur és veure com, habitualment, els grups de l’oposició cauen en el parany.
La inauguració de la polèmica exposició al Born n’és un bon exemple. Llegides les consideracions de diversos opinadors, historiadors i no, en diversos mitjans, sembla que el que  s’ataqui des del punt de vista de molts dels que som detractors sigui una exposició sobre l’ocupació feixista de l’espai urbà, una exposició que porta, del bracet, dues escultures feixistes com a elements icònics.
Entrar en aquest debat implica caure en el joc  dels proponents. Ni em plantejo, jo i imagino que molts, actuar de censors d’exposicions que poden posar davant el ciutadà, el que  ho ha patit i el què ho ha llegit o sentit, la ignomínia feixista, l’apropiació de l’espai, i no només urbà, per construir un discurs amb un doble llenguatge en funció del destinatari: enaltiment de la pròpia glòria i record al vençut de la seva condició. El feixisme canviava noms, colgava passats, reconstruïa un discurs històric i separava la societat en vencedors i vençuts. La reconciliació no era possible en un moviment que, en paraules de Franco, mataria si calia la meitat dels espanyols per poder vèncer. Per tant, entrar en la conveniència o no de l’activitat en si, esdevé ficar-se de peus a la galleda.
El que és realment  detestable és el lloc escollit. I aquí no poden haver concessions. Les ruïnes del Born no són, com alguns insinuen o afirmen, el Valle de los Caidos de l’independentisme, ni va ser construït amb treball esclau o semi esclau per major glòria del vencedor. Això ho seria la Ciutadella, sortosament recuperada pels barcelonins i els catalans  ja fa gairebé 150 anys.  El jaciment del Born, com el Fossar de les Moreres, formen part del que ha d’esdevenir relat de la història d’una Nació, amb els seus llocs de memòria, com  a qualsevol país normal,  per altra banda. Un espai, el jaciment del Born, en el què els textos prenen cos i forma, es distribueixen en carrers, alcen tavernes i espais de joc… vida en suma,   que un tirà  va fer enderrocar per a construir una fortalesa símbol del seu poder i record constant de l’opressió i la derrota per als catalans.
Ja en Gerardo Pissarello va afirmar, quan es va dur el tema de l’exposició  a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament  de Barcelona, que la seva intenció era que el Born esdevingués un memorial de referència internacional. Una forma políticament correcta, un eufemisme vaja,  que venia a dir despulladament   que tant li era la terra i la seva gent, que esdevenia lícit  anul·lar els símbols de la nació, una nació  que defensen en el discurs, però en la que no creuen en absolut. La nació entesa com a successió de generacions, vingudes d’arreu, i que aquest projectat Memorial vol reduir a a penes 80 anys de la història convenient.
En aquests cas, com en d’altres, ens han mostrat  la lluna amb el desig que només miréssim el dit. O el terra, on ha acabat una escultura que mai hauria d’haver estat exposada en aquest lloc.