La llista de la il·lusió

(Publicat a “El Punt Avui” el 14-Jul-15)
El 1988 el dictador Pinochet va muntar un referèndum per a confirmar la seva continuïtat com a president 10 anys més. Però, malgrat tots els mitjans abocats pel règim, els obstacles aixecats contra la oposició, i tota la capacitat de violència de la dictadura, va guanyar el “No”, i Pinochet se’n va haver d’anar cap a casa. Un component clau de la victòria del “No” va ser la cançó de la campanya, titulada “Chile, la alegria ya viene”, què va ser clau per a trencar la por i poder oferir el “No” com una opció engrescadora, com el camí cap a un futur millor. Des del 9-N ençà, el nostre procés cap a la independència ha experimentat una evolució negativa. Segons les enquestes del CEO, el suport al “Sí” ha baixat (1.6%) i el suport al “No” ha pujat (4.7%). El perquè està força clar.
 
D’una banda, un cop passat el 9-N, tothom sabia quina era la fórmula guanyadora: en un moment transcendental com aquest, era el moment d’ajuntar-nos tots amb un únic objectiu, la independència, deixant de banda tot el què ens pot separar. Això és, acudir a unes plebiscitàries amb una llista que fos tant obvi que era creada per a poder acollir a tothom, que ningú se’n pogués sentir aliè. I això era una llista potser amb polítics, però col·locats de tal manera que no tinguessin els rols principals, reservats a personalitats de la societat amb trajectòries personals exemplars. En comptes d’això, retards a la data de les eleccions que només podien servir per a perdre empenta; la incapacitat de poder acordar la llista que ens calia; i petiteses, mesquineses i collonades de tots colors, han acabat per desendollar a molts, i han impedit poder sumar a encara moltíssims més.
 
De l’altra, mentrestant, s’ha materialitzat una nova opció política que resulta prou atractiva, i amb unes perspectives electorals suficientment bones, com per a poder ser recipient de la il·lusió que el procés cap a la independència ha centrifugat: coalicions com ‘Barcelona en Comú’, aglutinades al voltant de ‘Podemos’. Difícilment hi ha una força política motriu superior a la il·lusió, i si aquesta no es pot canalitzar cap a un projecte polític (independència), estarà en risc de que es canalitzi, ben legítimament, cap a un altre projecte (“si se puede”).
 
L’enquesta encarregada per Òmnium i publicada el 5 de Juliol, posa de manifest que l’opció que atrau més “Sí” per a la independència, és una llista sense polítics recolzada per CDC, ERC i la CUP. Si hi entren polítics, els “Sí” cauen molt, i si la CUP no hi dona suport, també cauen molt. Tots sabem que totes les enquestes tenen cuina, però aquests resultats ressonen amb la realitat. Han de ser-hi tots els partits perquè sigui obvi i manifest que és la llista de tots. Si tant sols en falta un, subratlla la parcialitat de la llista i es perden molts vots com a resultat.
 
Pel què fa a la presència de polítics, la realitat és que ha sigut la societat el veritable motor del procés, portant-lo a dues manifestacions sense comparació a Europa. Un cop s’ha passat el timó del procés als partits després del 9-N, els resultats han sigut decebedors. Potser és una reacció exagerada, però hi ha una part de l’electorat que sembla haver desenvolupat una mena d’urticària a la presència de polítics, i no en vol ni sentir a parlar.
 
Arribats a aquesta cruïlla, necessitem tots i cadascun dels vots, perquè està molt lluny d’estar clar que el “Sí” hagi de guanyar i, vist com estan els ànims, això no deixa cap més opció als nostres polítics que la de ser generosos i apartar-se a un costat. Més important encara, necessitem tota la il·lusió que puguem generar, i que darrerament s’ha refredat. Ara és l’hora de la llista de la il·lusió.