Quedo amb en Karim perquè m’expliqui la melée d’aquests dies. Ell és de pare egipci i mare catalana. La mare val un imperi, tant o més que tot l’or negre que fa frontera amb el Sudan i que els mars de corall de Sharm el-Sheikh. El pare no és ni molt menys un barrut, sinó més aviat aquella mena de patrici de les antigues vil·les romanes: ho controla tot i no s’escapa res del seu abast; és més, ara entenc la petjada que va deixar Marc Antoni en aquell indret d’inframón: tu no pots pretendre conservar la relació amb Cleòpatra si no és eliminant els voltors que la voregen. Però, com deia, ens coneixem de tota la vida i hem menjat del mateix plat; bé, matisem: amb les mans ens hem cruspit els pilons de vianda que hi havien sobre la taula amb aquest pa, que, per cert, va tan car, i que gràcies a la borsa de Chicago n’ha pujat tant el preu; i d’aquí el ramat s’ha descontrolat. Més endavant, recordem l’estiu de 2008 i les meves aventures solitàries per la ciutat d’El Caire mentre ocupava una habitació de casa seva; talment un intrús. Llavors, la plaça de Tahrir era una immensa comarca d’Osona; tot i que, si seguíssim amb el símil, hauríem de substituir la boira de Vic per la calitja que aixequen les dunes. I, ara, sincerament, la cosa fa pànic escènic; quina feredat, les imatges que rebem per satèl·lit!
Hem vist com la majoria dels egipcis estan insatisfets amb l’actual status quo. Això és evident, encara que es tracti d’un poble que s’ha bastit a còpia de revoltes tumultuoses. En aquests moments, tanmateix, lluny que els ciutadans seguissin fent esgrima contra l’aire, a la babalà, han decidit retre’s en duel contra unes institucions i un rais que fa dècades que se’n fot d’ells; malgrat tot, malgrat els centenars de morts que han caigut. Podríem parlar que aleshores es tolerava la paradoxa de “ser governat” per la incompetència més supina, però l’objecte real dels dies que vindran no és res més que el poble ja “es governa” i, per conseqüent, voldrà “governar-se”. I, en aquest sentit, els egipcis han decidit sentenciar l’abdicació del faraó perquè es cimentin els fonaments de la llibertat en la societat d’un Egipte més lliure i pròsper.
Mubàrak no arriba ni al Leviatan de Hobbes. Pretén donar l’aparença d’un avi adorable o aquell oncle –que tenim tots!– que no et parla i que, tot i estar sord com una tàpia, en el fons es fa el rei de la botifarra… fins que l’entorn, el nucli dur de la família (que té seny!), el posa a ratlla. Potser per això és excessiu tractar-lo com si d’“un monstre marí que encarna el mal” es tractés. Preferiria descriure’l com això: un cràpula que se li acaba la bicoca. I Occident, amb els Estats Units al capdavant, tutelaran el canvi de paradigma perquè disposi d’una transició pactada, ordenada, on fins i tot se’l recordi com aquell que va portar, amb el seu comiat per la porta del darrera, la democràcia a la terra del Nil.
Ja ho sabem tots que el Mediterrani és un cau de gent mal avinguda. De fet, un caos rotund dins d’un cert ordre aparent. En tot cas, hauríem d’intentar comprendre que la religió no és l’opi del poble, sinó l’optimisme desenfrenat que tothom apunta i alliçona des de casa nostra. Perquè si bé no mereix discussió que la posició estratègica que ocupa el país ajuda a calmar la tensió latent dins d’Orient Mitjà, sí que en mereixerà en cas que l’estat abandonés el seu laïcisme de soca-rel. L’Islam no és un sistema parlamentari, sinó Al·là qui talla el bacallà; només el liberalisme democràtic faculta els debats parlamentaris. Recordem-ho; fem-ne memòria.
En Karim es posa molt nerviós amb les persones que comparen aquests fets amb la caiguda del mur de Berlin: no l’és perquè no s’ha enderrocat ni un trist envà. Ens alegrem –i ell més!–, però, que Facebook i Twitter, sobretot, hagin estat els canals des d’on la ciutadania s’expressava lliurement quan el règim obria els barrots de les presons perquè els delinqüents disseminessin la por. I contra les malvestats d’un conte monàrquic que s’acaba, les eines 2.0 han minimitzat els riscos i han maximitzat els beneficis: Internet és la democràcia del segle XXI, atès que la llibertat no hi entén de piràmides.
