Quan diem que la llengua és sobretot una qüestió de militància individual -tot recordant la primera part d’aquest article-, incidim en el fet que si des de la societat civil catalana organitzada es vol oferir un escenari lingüístic dinàmic, cal prioritzar un activisme lingüístic individual, sense uns plantejaments premeditats sinó com a un acte espontani de normalitat lingüística que porta cap a una realitat d’ús social del català. Vaja, que és tan senzill com ser conseqüent amb la pertinença a les corresponents organitzacions per la defensa de la llengua o amb presa de consciencia de la necessitat de preservar-la.
També hem apuntat que aquesta militància individual ha d’implicar un senzill abandó de moltes actituds porugues i de subterfugis que, sense ser cap acte revolucionari, farà coherent i útil la lluita per la defensa de la llengua des de la proximitat. En aquest sentit i per començar, cal que:
– Foragitem la idea derrotista que a les capitals i a les poblacions importants del país és inútil parlar-hi català “perquè no t’hi entenen”. Tot i que l’estat de l’ús social del català no és igual a Perpinyà que a València, o a Terrassa que a Maó, la presència de la llengua a peu de carrer farà que aquella població que no està conscienciada o que desconeix la llengua, tingui en compte que el fet lingüístic és un fet real i viu, i així s’evitarà la percepció que el català és cosa de TV3, d’una suposada Catalunya profunda o d’una “burocràcia autonòmica”.
– Superem el mal costum –adquirit i heretat per tants anys de submissió política i de repressió cultural- de canviar de llengua si a la conversa s’hi afegeix una tercera o quarta persona que té un altre idioma com a llengua materna. Que potser no ens entendrà? Gairebé sempre la resposta serà un sí rotund. Evidentment, si la persona en qüestió acaba d’arribar de l’Estat espanyol o francès, o de qualsevol altre punt del món, l’escenari ja canviarà…
– Ens desempalleguem d’aquells prejudicis lingüístics envers els immigrants. És deplorable veure com, sovint involuntàriament, es discrimina la població immigrada donant per fet que no entendrà el català. I encara és més dolorós veure com fills d’immigrants, nascuts al país i catalans de fet i de dret, són menystinguts lingüísticament per aquesta mateixa raó; tan sols per qüestions fisonòmiques o de color.
El cas és ben clar: cal fer dissabte de pèrfids sentiments de culpa i d’actituds de fals multiculturalisme. Cal que tinguem ben clar que no serem uns maleducats si parlem en català amb algú que no coneixem o que “fa pinta de no ser d’aquí”. I lligat amb aquest desafortunat comentari, d’altra banda força habitual entre alguns catalanoparlants, cal no fer distincions ni diferències alhora d’emprar la llengua, desterrar qualsevol sentiment de submissió i no flagel·lar-nos pel sol fet d’utilitzar el català, la llengua que ha de vehicular el nostre país.
Si no és així, podríem córrer el perill de desenvolupar i patir un síndrome d’Estocolm lingüístic –i per descomptat també cultural i nacional- crònic. És a dir, que el que va començant essent un segrest contra la pròpia voluntat, s’acaba desenvolupant com una relació de complicitat amb el propi segrestador per, amb el temps, acabar convertint-se en un ostatge inconscient que, fins i tot, acaba ajudant el seu raptor a aconseguir els seus fins. Dit això, tothom pot concloure quina deu ser la nostra situació com a país, després de tantes dècades, a hores d’ara convertides ja en segles, d’estar sotmesos al procés d’integració als estats francès i espanyol –després d’haver estat ocupats i vençuts militarment en el seu moment.
El cas és que dur a terme aquesta militància lingüística ha d’esdevenir tan fàcil com el fet de respirar. S’ha de viure, i cal fer-ho amb una total normalitat; tan a nivell individual com des de les inestimables –no ho oblidem mai- organitzacions que defensen la llengua catalana des de la societat civil organitzada. Cal una normalitat que ens dignifiqui com a poble; que demostri de per sí la nostra convicció de pertànyer a una unitat lingüística –malgrat l’esquarterament territorial i polític- i que consolidi la realitat social de la llengua catalana a peu de carrer i del dia a dia. I això només s’aconseguirà si la societat civil ho creu així i actua conseqüentment des d’una inicial militància individual i quotidiana.
El que és ben segur, però, és que ningú es preocuparà mai d’aprendre o d’usar una llengua –sigui la catalana o qualsevol altra- que no creu necessària per a poder desenvolupar normalment la seva vida social i laboral… encara que un dissabte passi per la plaça de Sant Jaume de Barcelona, i hi vegi una vistosa parada d’una estranya plataforma que fa campanya amb l’eslògan El català, llengua d’acollida, i només provoqui un tràgic: “No res, deu ser cosa de catalans…”. I és que no ho som tots de catalans?! I que consti que aquest comentari ve tan de catalans immigrants com de naixement.
Genís Frontera i Vila
