Ja fa anys, la necessitat de crear des de la societat civil organitzacions que sobretot lluitessin per l’assoliment de la plena normalització lingüística als Països Catalans, va dur al naixement de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, de la Plataforma per la Llengua i, darrerament, a la creació de la Fundació Reeixida, propera a la CAL des d’un àmbit més acadèmic. El cas és, però, que tot i la inestimable importància d’aquest tipus de col·lectius culturals del tot necessaris per a l’organització d’accions i de campanyes arreu del territori, cal que mai oblidem la qualitat individual -no ho confonguem amb individualista- de la lluita per la defensa de la llengua.
Així, doncs, cal tenir present que l’individu, entés com la mínima expressió de la societat civil, té una gran capacitat d’acció que pot arribar a pertorbar l’ordre establert des d’una militància individual o, si més no, és capaç d’esdevenir l’exemple a seguir pel ressò o per la constància que pugui tenir la seva activitat personal segons els seus principis cívics. D’aquesta manera, partint de la base transformadora que tots i totes tenim a títol individual, és necessari reivindicar la coherència de tota aquella militància –deixant de banda que la seva opció política sigui l’independentisme o no, tot i que tan de bo ho sigui- que conforma les organitzacions esmentades anteriorment, i l’assumpció de responsabilitats a títol individual i personal envers el futur de la llengua catalana.
M’explico a tall d’exemple: de què serveix que un membre de la Plataforma per la Llengua o de qualsevol altra organització semblat, el dissabte faci campanya per El català, llengua d’acollida a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, si el diumenge va a prendre un tallat al bar de la cantonada i el demana en castellà… encara que sigui perquè el cambrer o la cambrera “fa pinta de no ser d’aquí”? Evidentment, s’ha de ser conscient que si aquestes actituds són presents –que hi són- en gent “militant i conscienciada”, no és necessari ni que ens preguntem que deu ocórrer en molts d’altres casos on –sense plantejar-se si l’ús social del nostre idioma es troba en perill o en retrocés- tan sols s’identifica el català com la llengua materna. Sabent això i partint de la premissa que la llengua catalana és un dels principals elements culturals que ens identifiquen com a nació; i que aquesta es trobarà greument assetjada pels poders dels estats espanyol i francès, mentre no es produeixi un procés d’emancipació nacional, caldrà que tots plegats entenguem que la defensa de la llengua és cosa de tots i totes i, sobretot, d’una militància –deixant sigles i logotips a banda- individual i quotidiana. És a dir, es una lluita cívica de primera línia de front.
En parlar d’aquesta lluita, però, de cap de les maneres se l’ha d’identificar amb el fet de dur una samarreta del Correllengua i d’anar a un concert de Feliu Ventura. Cal anar més enllà amb una única convicció: Poder anar arreu del país –amb samarreta del Correllengua i escoltant Feliu Ventura per l’mp3 si s’escau- parlant, amb normalitat i sense que ens assaltin dubtes existencials, l’idioma propi del país. Només així i foragitant moltes actituds viciades i porugues del dia a dia que, com veurem en una segona i darrera part d’aquest article, mantenim encara vives com a perversos actes de masoquisme lingüístic, serem realment capaços de plantar cara i d’avançar considerablement des de totes les organitzacions culturals que hissen l’ensenya de la llengua.
Genís Frontera i Vila
