Aquest dies hem conegut la nova discriminació lingüística que ha patit Jaume Monfort −ciutadà de Gata, de la comarca de la Marina Alta− per part de la Guàrdia Civil ubicada al seu poble. Una Guàrdia Civil que convé recordar que no és un ens autònom, sinó que depén directament del Ministeri de l’Interior espanyol, via Delegación del Gobierno, i que, com a cos militar, via Ministeri de Defensa, té com a comandament suprem el rei Felip VI. Supremacisme estructural, en encertada definició de Ferran Suay, agreujat pel fet que la persona afectada és una autoritat electa al seu municipi, on exerceix de segon tinent d’alcalde.
Per la seva banda, Plataforma per la Llengua ens va informar de 37 casos de discriminació lingüística recollits els darrers anys i Escola Valenciana documentava, igualment, una sèrie de casos al seu informe sobre discriminació lingüística al País Valencià. No, dissortadament no és un cas aïllat, és simplement discriminació lingüística estructural. Tan estructural i tan estructurada com les 52 noves normes discriminatòries contra la nostra llengua que va aprovar, estant en funcions, el Govern espanyol presidit per Mariano Rajoy, el darrer any [1].
Com veiem, no és només un problema puntual generat per uns guàrdies civils a un poble de la Marina. Tampoc sembla que siga un problema que afecte només la llengua. De fet, la llengua pròpia és l’eina que per si sola parla del conjunt del poble com a ésser comunitari, vertebra i cohesiona socialment. Si s’agredeix la llengua, s’està agredint tot allò que representa, és a dir, el conjunt del poble en la seua forma de ser i de reproduir-se, i sol ser un clar símptoma d’una altra mena d’agressions que poden ser més o menys visibles.
Recentment el nostre Govern autonòmic ens ha documentat fil per randa sobre la discriminació econòmica que patim al País Valencià i que ens afecta a totes i cadascuna de les persones que ací vivim. Una discriminació que ja ha generat un deute històric acumulat des de l’any 2002 valorat per la Sindicatura de Comptes que dirigeix Vicent Cucarella en 14.380 milions d’euros [2].
Unes altres entitats, com l’exposició itinerant l’Or dels Valencians fa temps que assenyalen que, a més de la discriminació financera, patim un espoli, també estructural, valorat en uns 6.000 milions d’euros a l’any, de característiques semblants al que pateixen Catalunya i les Illes. Milions que paguem via imposts i que no tornen en cap mena d’inversions o serveis. Tot plegat té uns efectes terribles per a un país com el nostre, que fa unes dècades generava una riquesa per càpita molt superior a la mitjana de l’Estat i ara mateix es troba amb un nivell de pobresa d’un 12% superior a la mitjana de l’Estat. Generem menys riquesa i ens imposen més pobresa.
Aquest espoli, que ens afecta a tots els nivells de la vida, no és cap casualitat, sinó que ve generat per les polítiques impositives i d’inversions dirigides des del Govern espanyol. Amb l’eina fonamental de gestió política que són els Pressupostos Generals de l’Estat, PGE, ens discriminen i espolien reiteradament des de fa molts anys; així, si el País Valencià representem aproximadament l’11% de la població de l’Estat, les despeses i inversions destinades a nosaltres via PGE es situen al voltant del 6%. Poc més de la meitat del que ens correspondria en una situació normalitzada.
Tot això té conseqüències de gran abast. Per una banda, les infraestructures de comunicació i transport pateixen un envelliment galopant tant relatiu com absolut. La indústria productiva s’ofega sense cap planificació a mitjà termini mentre s'hi fomenta una economia especulativa, sucursalista i terciaritzada que aguditza la precarietat laboral (no són feines que demanden una especialització i formació per fer-les) i una forta disgregació de les rendes de capital i del treball vinculades al model econòmic. El camp resta abandonat en mans de l’especulació i les ajudes necessàries no arriben suficientment com han denunciat reiteradament a l’europarlament Jordi Sebastià i Marina Albiol. La pobresa absoluta i relativa va convertint-se en un senyal d’identitat permanent, que té com a expressions més cridaneres els reiterats assassinats indirectes de persones per la via de la pobresa energètica.
Si la nostra llengua, expressió i vehicle de la nostra cultura, és sistemàticament discriminada; si les nostres institucions, tot i regir-se per les normes jurídiques estatals, són discriminades en finançament i no tenen capacitat legislativa per a poder superar les discriminacions econòmiques, jurídiques i polítiques, i si els governs estatals apliquen unes decisions que ens empobreixen dia a dia tant econòmicament com culturalment i de manera estructural, vol dir que tenim un problema que va més enllà de la Guardia Civil, d’unes normes concretes o d’uns pressupostos concrets. Ens neguen com a Poble i per tant neguen el nostre dret a poder decidir sobre qualsevol aspecte important de la nostra vida col·lectiva.
Sí, tenim un problema i va sent hora que, també des del País Valencià, l’abordem en totes les seues dimensions.
Antoni Infante (@infanteantoni)
Coordinador de la PDaD (@DaDPV)
