Si consideram postguerra, la primera dècada posterior a la guerra civil, explicaré que passada aquesta, els i les alumnes que no estudiaven el batxillerat amb doble revàlida, a 4t i a 6è, tenien la sort de poder estudiar amb una enciclopèdia, cosa que no han pogut fer els fills de les múltiples reformes dels partits (un més i l’altre menys conservador) que s’han repartit el poder, després de la mort del dictador.
Normalment els que assistien a l’escola pública i finalitzaven els estudis, usaven l’Enciclopèdia Álvarez, d’unes 1.050 pàgines, era una enciclopèdia que havia passat la censura franquista i la falangista, en aquell temps encara hi havia caps de falange a tots els pobles. Encara havien de néixer la majoria dels analfabets que viuen a pobles i ciutats a la segona dècada del segle XXI. També n’hi deu haver d’aquell temps que no tengueren la sort de poder estudiar amb aquestes enciclopèdies, vertaders pous de saviesa i que al llarg del recorregut del més d’un miler de pàgines, tant a la geografia, com a la història, com a la formació política, com a la llengua i a la literatura deixaven molt clar que Espanya era una, que tenia una gran vocació i un gran destí en el món, i quan anomenaven Catalunya, la feien desaparèixer dins la Vall de l’Ebre, juntament amb Logronyo, Aragó i Navarra. De resquitllada parlaven de “región costero catalana”.
Doncs, vull usar aquesta enciclopèdia que preparava les ments per viure dins l’Espanya indivisible i indissoluble per ensenyar als ignorants que encara existeixen avui en dia, per dir-los que si haguessin tengut la sort d’estudiar amb una d’aquestes enciclopèdies, ara no passejarien la seva misèria inculta pel món. Parla molt poc de la llengua catalana, però el poc que parla és ben entenent i intel·ligible, per a les ments menys privilegiades. Faré les cites en la llengua espanyola, que era l’única usada en aquell temps. Deia l’enciclopèdia: “Se llama lengua española la que oficialmente empleamos los españoles para expresar nuestras ideas, afectos y sentimientos. Esta lengua se llama también castellana, porque tuvo su origen en Castilla…” A continuació i en lletra més petita exposava: “Además del español se hablan en nuestra Patria otros tres idiomas: el catalán y el gallego, que también se derivan del latín, i el vascuence que es de origen distinto.”
Llavors ja ensenyava, sense adonar-se’n, el que era un país, quan deia: “Se llama dialecto la manera particular de hablar y escribir el idioma oficial de un país en determinadas regiones del mismo.“ Citava dialectes de l’espanyol com l’andalús i el murcià y expressava per als capbuits que no ho varen entendre, ni encara ara, el següent: …y el valenciano y el mallorquín, que se derivan del catalán.” També afirmava que en els llocs on es parlaven aquests idiomes i dialectes, s’emprava el castellà en actes públics, escoles i centres oficials.
I una altra clara explicació de l’enciclopèdia (es veu que no entenent per a algunes ments, o moltes, governants, tertulians, periodistes, i tota casta de gent que fica la banya sense raonaments), refermava un concepte clar com un dia sense cap nigul. A la definició d’idioma o llengua podem llegir: “Idioma o lengua es la manera de hablar de cada pueblo o nación.” Clar i català. Clar com l’aigua cristal·lina. Cada poble que parla una llengua és una nació. Per això es pot dir ben clar que la llengua és la nació. I per això s’han invertit tants de doblers en la seva repressió i eliminació. No ho han pogut fer ni podran.
