Maltractada i menyspreada. Els de la meva generació, escolaritzats sense un minut de català ni al parvulari ni a la universitat, veiem amb molta preocupació com van reculant molts dels bon progressos fets els darrers decennis per donar al català la normalitat que durant anys ens va ser negada.
En moments on la preocupació de molts és d’ordre econòmic, pot semblar que la crisi de la llengua és una cosa menor i segurament ho és pels que no saben si podran demà pagar el lloguer, o anar a treballar o omplir el plat.
Però, tard o d’hora, fins i tot el problemes menys aguts esdevenen un greuge més per afegir als molts que els catalans hem sofert durant segles. L’any 2008, el lingüista Joan Solà, en un article amb el títol ” Cap on va Catalunya?” escrivia : “En l’aspecte lingüístic potser no havíem tingut mai una infraestructura tan positiva; però no ens servirà de res si no aconseguim que les generacions que pugen i les que vénen de fora respectin la llengua del territori i s’hi adhereixin”.
La recent decisió del govern del senyor Bauzà a les Illes, naturalment amb el recolzament del PP balear i el PP de la resta d’Espanya, per tal de rebaixar la posició del català dins de les institucions balears, és un episodi més dels molts que amb molt o poc soroll ens arriben cada setmana per no dir cada dia.
Els atacs exteriors (i fins i tot alguns d’interiors) a la normalitat de la nostra llengua no els podem ignorar. Sense una reacció política i cultural el futur del català serà poc esperançador.
