Aquests dies parlem alguns al ciberespai sobre l’estat de l’ensenyament en català al nostre país, ja sigui a Catalunya, País Valencià, Andorra o qualsevol altre indret. Malauradament som encara lluny de ser un país normal en aquest aspecte.
No cal pas dir que hem fet grans avenços al Principat, tot i que molts mestres ens avisen que això de la immersió lingüística (terme no gaire ben trobat, al meu parer) no és ben bé el que ens pensem, ja que hi ha escoles on el català hi és pràcticament absent. Fet d’altra banda comprovable abastament només de parar l’orella a nois i noies, petits i grans, que dia sí i dia també s’entesten a rebutjar la llengua del país que els acull o els ha vist créixer.
També caldria afegir-hi que les escoles on el català és llengua vehicular només ho són a nivell d’ensenyament primari. Teòricament, amb la flamant Llei d’Educació Nacional, el sistema d’immersió lingüística s’estendrà també, 34 anys després de la mort del dictador feixista espanyol, a la resta de l’ensenyament pre-universitari.
A nivell superior no sabem ben bé què passa. Semblaria que el fet que la classe es faci en català o no (encara que s’hagi anunciat com a classe en català) dependria molt de si hi ha una sola persona que no entén la nostra llengua (per exemple un estudiant estranger o provinent d’Espanya), de l’assertivitat del professor afectat i de la passivitat de la resta d’estudiants. Deixant de banda la ignorància o mala fe de l’estudiant que confessa no saber català en una classe prevista en aquesta llengua, i que obliga al canvi lingüístic a la resta de companys, hi ha el fet que (com és habitual) els nostres drets lingüístics són menyspreats i gnorats.
Sobre l’estat de la llengua a les aules a la resta del domini lingüístic, potser millor no hi entrem. Ni tan sols a Andorra, en contra del que molts podríem pensar, l’educació en català hi està assegurada, amb poc més d’un terç d’alumnes cursant estudis en català.
Fins i tot a Barcelona i rodalia hi ha un seguit d’escoles estrangeres on les llengües vehiculars són l’idioma estranger de l’escola en qüestió i, naturalment, l’espanyol. Sé de bona font que els mestres espanyols d’una coneguda escola estrangera d’Esplugues són, obertament, nacionalistes espanyols, en permanent conflicte amb els mestres de català de la institució, i que el motiu principal de la seva tria de centre escolar és fugir del sistema educatiu català i la “imposició” de la nostra llengua. Llavors, les classes que aquesta tropa imparteixin s’assemblaran més a l’adoctrinament d’èpoques passades que no pas al que s’espera d’una escola privada d’elit. Una escola, d’altra banda, no només triada per a l’educació dels fills de molts catalans sinó també, i això és més greu, l’escola on estudien els fills de la màxima autoritat del nostre país. Una dada interessant.
La llengua vehicular de la nostra educació és important per moltes raons, però una de les principals és per dignitat i coherència nacionals. A quin país independent del nostre entorn la seva població ignora o menysté el seu propi idioma? Ja us ho diré jo, a cap ni un. I la clau rau, com en tants altres temes, en el fet de tenir estat propi o no tenir-ne. Ens respectaran o no, com ja sabeu, en base a aquest simple fet.
