Sortia a la llum pública l’altre dia que la Defensora del Pueblo (Español) pensava recórrer la recentment aprovada llei d’acollida de les persones immigrades, sembla ser que (com passa sovint) per motiu de llengua. El català no pot pas ser la llengua preferent d’acollida a l’immigrant.
Però la veritat és que, amb estadístiques a la mà, hi ha a casa nostra gairebé un 50 per cent de la població que té el català com a llengua habitual, la diferència amb els espanyols a Catalunya és de més de 10 punts percentuals, situant-se aquesta en gairebé el 58 per cent. Sembla que l’ús del català ha davallat quatre punts percentuals des del 2003, mentre que el de l’espanyol ha pujat 6 punts durant el mateix període. D’altra banda, el català seria la llengua inicial de poc més d’un de cada tres ciutadans de Catalunya, i l’espanyol de gairebé un 60 per cent de la població catalana.
Els catalans estem en clara minoria a casa nostra, amb les dades a la mà. I per català entenc aquell qui se’n sent, que defensa els interessos del país, i pensa i viu en català. Cap llei, repeteixo, CAP LLEI, podrà capgirar aquesta situació si els catalans no prenem consciència que una llengua només es salva si s’utilitza cada dia en qualsevol situació, si (com diuen els lingüistes) es fa necessària al seu propi país.
Això ens portaria a demanar-nos si el català és realment necessari a casa nostra. I la resposta seria, rotundament, no. No ho és perquè fins i tot els meus fills petits, que quan van arribar a Catalunya no sabien parlar en espanyol, ja han après (i no pas perquè ho hagin vist en mi) que a un espanyol cal parlar-li en la seva llengua, perquè un espanyol rarament els mantindrà la conversa en català. I així, amb només 6 anys acabats de fer, la meva filla gran ja va dient que a Catalunya tothom parla espanyol. Fins i tot la meva sogra, alemanya, que parla una mica de català i que no sap espanyol, es troba que a casa nostra li és impossible practicar l’idioma que aprèn aplicadament a Berlín.
No cal endevinar el futur per veure que la nostra llengua té els dies comptats com no sigui que els catalans comencem majoritàriament a parlar i llegir i escriure en català, cada dia, a tot arreu, amb tothom. Actuant així, no importaria si una defensora d’un poble aliè, o un tribunal arnat, o qualsevol dels botiflers que campen per casa nostra escampant odi i mentides, volguessin atacar-nos allà on saben que fan més mal. No importaria perquè la llengua seria forta, emprada a tot arreu, amb naturalitat, i els nouvinguts se la farien seva en poc temps, perquè l’escoltarien i els hi faria falta per viure a Catalunya, plenament.
Dels espanyols no és gens aconsellable copiar-ne res, només una cosa: la seva militància lingüística. Una militància que fa que, des de ben petits, siguem els catalans poc conscienciats els qui ens adaptem a ells, en comptes de ser els espanyols els qui s’adaptin i integrin a casa nostra. Encara hi som a temps, només cal més fermesa en la defensa i l’ús de la nostra llengua, i defensar democràticament allò que farà que, en pocs anys, Catalunya esdevingui un nou Estat dins la Unió Europea. T’hi apuntes?
