Després de quatre anys, quatre anys!! d’estira i arronsa, de fer el ridícul, de conspiracions, pressions, manipulacions i desprestrigi, un tribunal anomenat Constitucional, on només estan representats els dos grans partits espanyolistes PSOE i PP ( per cert, on queda l’Espanya plural si en el màxim òrgan per interpretar la carta magna que a tots ens afecta no hi ha cap representant de la resta de nacionalismes com el basc, gallec i català? ) ha tingut a bé filtrar a la premsa, a les portes d’unes eleccions generals i de l’atenta mirada de la població en els esdeveniments del mundial de futbol, el fallo sobre l’Estatut català.
El resultat és vergonyós: elimina 14 preceptes i reinterpreta altres 23. És a dir que un total de 10 magistrats, alguns d’ells pendents de renovació des del 2007, han decidit que ha de tindre i que no l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 2005, ratificat pel poble català el 2006 amb el 74% i amb el vist i plau del Congrés i del Senat. Miren si es esperpèntic que 6 dels 10 magistrats són els que han decidit, per sobre de la voluntat de tot un poble, que Catalunya no és una nació. Qui són aquests senyors per decidir si un poble és o no és una nació? Catalunya, tant si ho volen com si no, per molt que els pares de la Constitució s’inventaren allò de nacionalitat ( per cert, algú vol explicar-me que dimonis és això de nacionalitat?) és una nació per molt motius: perquè té una llengua, cultura i història pròpia i, el més important, té la voluntat de ser-ho. El 80% del Parlament de Catalunya, representat pels partits CiU, PSC, ERC i ICV així ho aprovaren i no hi ha cap tribunal espanyol que puga anar en contra de la voluntat del poble.
Aquesta sentència, beneïda pel president Zapatero i aplaudida per senyor Rajoy, ens marca els límits de l’estat autonòmic i, per tant, quina és l’Espanya plural de socialistes i populars. Hem vist com després de trenta anys de l’aprovació de la Constitució ambdós partits no volen democratitzar-la i donar pas a una segona transició. Tot i així, aquest invent artificial de les “nacionalitats” tard o d’hora ha de rebentar. La Constitució del 1978 que en el seu dia, i sota la pressió dels poders fàctics hereus del franquisme ( exèrcit, església, banca…) fou un pacte per fer la transició. Trenta anys després, i en un estat plurinacional com l’espanyol es fa necessari, donat que la reinterpretació de l’esmentada Constitució no dóna per a més, un nou pacte, una segona transició per actualitzar-la al segle XXI i cercar noves fórmules d’encaix de les seues regions i nacions.
És ben curiós que aquest fallo del Constitucional també afectarà altres estatuts. És el cas de l’andalús que té alguns articles copiats del català i que el PP els va aprovar sense cap problema. Pel que respecta a casa nostra, al País Valencià, tant bon punt es conegué la sentència el conseller de Governació Serafí Castellano manifestà que el Consell activarà la clàusula Camps per reformar l’Estatut valencià, tret de tot allò que afecta la llengua, per igualar-se a Catalunya. Però encara no havien passat vint-i-quatre hores la portaveu del Consell i consellera de Justícia i Administracions Públiques, Paula Sánchez de León, acatant les ordres de la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, desmentia les declaracions del conseller argumentant que “Catalunya no ha assumit més competències que les que tenim els valencians o altres comunitats autònomes” Una vegada més la portaveu del Consell menteix. Ja ens agradaria tindre als valencians les competències que tenen els catalans. A més, ens n’adonem que això de la clàusula Camps no serveix per a res, que anem sempre a remolc de la resta d’autonomies. Els nostres governants, ara del PP i abans del PSOE, no prenen cap iniciativa si prèviament no està beneïda per Madrid. La seua actitud mesell, de mai plantar cara, de no donar un cop de puny quan toca, en definitiva de prioritzar l’ofrenar en lloc de defensar sempre, en primer lloc i sense complexos els interessos del País Valencià, ens ha portat a ser, i això és el que pretenen, una comunitat molt poc ambiciosa, que no s’hi qüestiona anar més enllà, que es conforma amb les engrunes.
Com no podia ser d’una altra manera, tret del PP i de Ciutadans, els partits catalans han cridat el poble a manifestar-se el dia 10 de juliol en contra del fallo del Tribunal Constitucional. Aquesta manifestació, segurament, marcarà l’inici d’una nova etapa. Amb el fallo del Tribunal Constitucional Catalunya ha pogut comprovar fins on s’hi pot estirar la Constitució de 1978. Serà en aquestes properes eleccions quan haurà de decidir cap on vol anar: continuar com ara sota la llei de l’embut constitucional o anar més enllà i fer realitat el dret democràtic a decidir.
Alcoi, 6 de juliol del 2010
