Des de l’esclat que es va produir amb el Cas Palau i també les confessions de Jordi Pujol, que van posar punt i final a Convergència i Unió (la federació s’acabaria trencant ja també pel procés i la poca adaptabilitat de Duran i Lleida), que les formacions hereves d’aquest gran partit busquen el seu encaix en el que hom ha anomenat postconvergentisme, o espai convergent. La desmembració en diversos moviments amb noms molt o poc afortunats (PDecat, JxC, La Crida -principalment) només ha causat que problemes a la formació, perquè costa molt identificar-la com un tot, i llevat del lideratge de Carles Puigdemont, els problemes són múliples a tots els municipis.
La marca més reixida de totes ha estat, sense cap mena de dubte, Junts per Catalunya, que és en el que sembla que s’hi estan fixant cada vegada més totes les faccions de l’espai. Avui ha estat el torn d’una de les més grans: el PDECat, que és l’hereva legítima de CiU. L’assemblea que han celebrat avui ha aprovat integrar-se finalment a Junts per Catalunya, malgrat es diergències en el com. La notícia és igualment molt bona perquè això vol dir que finalment hi ha la intenció de ‘convergir’ altre cop en un sol partit, que pugui fer-se fort, crear lideratges i no perdre més vots pel centredreta del país. Això és importantíssim, però hi ha un percentatge de vots, els d’Unió, que de moment seguiran perduts i probablement repartits en d’altres partits com ara el PSC o potser Cs.
A diaris com La Vanguardia, de tant en tant apareix una notícia explicant que hi ha diversos dirigents de l’antiga CiU que estan a punt a punt de fer un nou partit. Però això no acaba de passar.
De fet, el que seria la UDC més rància i la CDC més rància també s’ha fragmentat en grupuscles com el que lidera Espadaler al PSC, o Lliures, amb tòtems del passat. Serà difícil que acabin articulant res tal i com van, però a l’igual que la formació liderada per Graupera, suposen un llast que poden minvar (com ja ha passat) vots no independentistes en formacions independentistes. Perquè segurament el millor de tota aquesta refundació llarga de Convergència, és que es defineixen clarament com a independentistes, i aquest passa a ser el seu objectiu principal. I això se li deu no només a Puigdemont, sinó tambéals dirigents que tenen a la presó, els diputats afins a Puigdemont al Parlament, i sobretot també als afins que té al PDECat com és Míriam Nogueras.
I mentre tot això s’esdevenia avui, el PSC ha reescolit per unanimitat a Miquel Iceta com a Primer Secretari del partit. Una veritable llàstima.
