La legalitat i el gos de Pavlov

Hi ha moviments que un només poden  entendre des de la constatació que la nostra és encara, en molts casos, una ment colonitzada. Ensinistrats com els gossos de Pavlov a respondre a determinats estímuls sempre de manera semblant, quan ens canvia el medi continuem amb les mateixes actituds prèvies.
Només posaré dos exemples, un d’epidèrmic i un altre més de fons.
En una compareixença comuna d’Artur Mas i Mariano Rajoy al Saló de l’Automòbil, el nostre president va reclamar, més aviat diria demanar, la construcció del corredor mediterrani. No deixa de ser aquesta una qüestió prioritària per al desenvolupament de tot el llevant, des de Roses fins a Màlaga, vaja. Però aquesta petició porta un implícit gens negligible,  la permanència dins l’Estat Espanyol. Perquè, de veritat pensen vostès que l’Estat Espanyol construiria una infraestructura  que seria rendibilitzada per un futur Estat català? Home, jo més aviat em penso que l’Estat Espanyol aplicaria allò de quedar-se sense un ull si a canvi l’adversari es queda sense els dos.
Un segon cas és aquesta reiterativa  tornada de cercar els camins de la legalitat per a celebrar la consulta. Veiem. Pot ser que dins la legalitat vigent aconseguim una hisenda pròpia, el respecte al nostre model educatiu, un tracte fiscal més equilibrat, la presència amb veu a l’estranger…Dins la legalitat actual, amb voluntat política, potser es podrien assolir tots aquests avenços, tot i que jo, i vostès, tinguem els nostres dubtes. Ara, un referèndum legal per exercir el dret a decidir? Però en quin país vivim!!!
No cal ser un gran jurista per entendre que, en aquests moments, la legalitat passa per ajustar-se a una Constitució que situa la sobirania en el poble espanyol, no en els pobles d’Espanya. Buscar un encaix  sense trencar aquesta cotilla és impossible, i dir tota una altra cosa és enganyar-se, o voler enredar la troca, al seu criteri el que considerin més adient.
Així doncs, tant en un cas com en l’altre, mantenim els esquemes apresos al llarg de tres-cents anys, i continuem considerant  la legalitat espanyola  un espai de confort que no gosem trencar. No som capaços, malgrat les bones perspectives  presents, de veure més enllà de la relació de subjecció actual.
Per això, probablement un primer pas seria desmitificar  els actes legals i dignificar la il·legalitat imprescindible en certs moments històrics. Imagino, que cap de vostès haurà pensat mai que la II República va derivar de la legalitat del sistema de la Restauració.
Doncs això.