- Publicitat -
Que quedi clar. Quan la companya Marta Cid exercia com a Consellera d’Educació no atorgà, en 2004, alguns concerts d’educació infantil a escoles de l’Opus, la qua…l cosa va provocar llur protesta. La justícia hi actuà i obligà la concertació en la mesura que no existia suport legal per actuar d’aquesta manera. Durant el debat i negociació de la Ley Orgánica de Educación amb el govern Zapatero, s’aconseguí incloure una disposició addicional que explicita que per rebre concert cal l’escolarització mixta.
La negociació de la LOE amb el govern ZP, feta amb una intensa participació de la Conselleria d’Educació de Marta Cid i dels diputats d’ERC, va concloure amb la votació favorable de tots els partits d’esquerra catalans i l’abstenció de CiU. I amb el compromís per part de l’administració espanyola que la llei es desplegaria des de la lleialtat recíproca. Però de lleialtat, res de res: la ministra d’Educació Cabrera, bo i aprofitant que els republicans havíem estat expulsats del primer Tripartit, va signar l’Ordre ministerial de la tercera hora de castellà. El govern de Catalunya va aguantar la pressió, raó per la qual el segon Tripartit, presidit per José Montilla, assumí com a feina peremptòria l’elaboració d’una Llei d’Educació que, en ser de major rang que no pas l’ordre ministerial, garantís parar el cop a la immersió lingüística.
D’aquí les presses per elaborar la llei d’educació. Posats en la feina, ERC (i no només els republicans) intentà introduir instruments que facilitessin la no concertació dels centres d’elit, raó per la qual s’introduí en l’article 2 el principi rector de la coeducació, i en l’article 43 que la coeducació per mitjà de l’escolarització mixta fos el “principi ordenador de la prestació del Servei d’Educació de Catalunya. A més, a través dels articles 205.2 i 205.3, s’explicitaven els requisits per a la concertació. Cap d’aquests articles mandata concertar escoles de l’Opus o d’elit que segreguen i, de fet, l’Informe del Consell de Garanties, llevat l’abstenció del jurista del PP, avalava la interpretació que feia ERC de l’escolarització mixta continguda en l’article 43. El mateix Informe especificava que els centres que no apliquessin la coeducació no podien tenir finançament públic de cap tipus (ni concerts ni subvencions).
Tanmateix, el Govern de la Generalitat, presidit per José Montilla i conformat per les forces polítiques PSC, ERC i ICV-EUiA, va decidir concertar aquestes escoles. En tot cas, es tractava d’una decisió política, que per a moltes persones fou considerat un enorme error certament, però no pas mandatat per la LEC. Voler fer-nos creure ara que la decisió de Montilla-Carod-Saura responia al perfil ideològic del text legislatiu no és cert. Tan legítim era i és estar a favor de la LEC com en contra, però afirmar que els concerts amb les escoles que segreguen són fills de la llei és fals.
En definitiva, amb la mateixa Llei d’educació, ara, si hi hagués voluntat política es podrien retirar. Que és allò que, sens dubte, cal fer!
La negociació de la LOE amb el govern ZP, feta amb una intensa participació de la Conselleria d’Educació de Marta Cid i dels diputats d’ERC, va concloure amb la votació favorable de tots els partits d’esquerra catalans i l’abstenció de CiU. I amb el compromís per part de l’administració espanyola que la llei es desplegaria des de la lleialtat recíproca. Però de lleialtat, res de res: la ministra d’Educació Cabrera, bo i aprofitant que els republicans havíem estat expulsats del primer Tripartit, va signar l’Ordre ministerial de la tercera hora de castellà. El govern de Catalunya va aguantar la pressió, raó per la qual el segon Tripartit, presidit per José Montilla, assumí com a feina peremptòria l’elaboració d’una Llei d’Educació que, en ser de major rang que no pas l’ordre ministerial, garantís parar el cop a la immersió lingüística.
D’aquí les presses per elaborar la llei d’educació. Posats en la feina, ERC (i no només els republicans) intentà introduir instruments que facilitessin la no concertació dels centres d’elit, raó per la qual s’introduí en l’article 2 el principi rector de la coeducació, i en l’article 43 que la coeducació per mitjà de l’escolarització mixta fos el “principi ordenador de la prestació del Servei d’Educació de Catalunya. A més, a través dels articles 205.2 i 205.3, s’explicitaven els requisits per a la concertació. Cap d’aquests articles mandata concertar escoles de l’Opus o d’elit que segreguen i, de fet, l’Informe del Consell de Garanties, llevat l’abstenció del jurista del PP, avalava la interpretació que feia ERC de l’escolarització mixta continguda en l’article 43. El mateix Informe especificava que els centres que no apliquessin la coeducació no podien tenir finançament públic de cap tipus (ni concerts ni subvencions).
Tanmateix, el Govern de la Generalitat, presidit per José Montilla i conformat per les forces polítiques PSC, ERC i ICV-EUiA, va decidir concertar aquestes escoles. En tot cas, es tractava d’una decisió política, que per a moltes persones fou considerat un enorme error certament, però no pas mandatat per la LEC. Voler fer-nos creure ara que la decisió de Montilla-Carod-Saura responia al perfil ideològic del text legislatiu no és cert. Tan legítim era i és estar a favor de la LEC com en contra, però afirmar que els concerts amb les escoles que segreguen són fills de la llei és fals.
En definitiva, amb la mateixa Llei d’educació, ara, si hi hagués voluntat política es podrien retirar. Que és allò que, sens dubte, cal fer!
Publicitat
