L’espectacle dels catalanets no podria ser més patèticament grotesc si no fos perquè demostren superar-lo repetidament a mesura que passa el temps i la classe política, per anomenar-la així –els manaires de fireta que tenim demostren tenir de tot menys classe–, renova impunement la pastanaga i el populatxo se l’empassa gustosament amb una passivitat producte d’un autoengany que no té límits ni en la dimensió ni en la durada, cosa que, si bé no em sorprèn, no per això deixa de meravellar-me. Només no pensant, només tenint el cap per portar barret es pot negar la realitat de la manera tan estúpidament bèstia com ho fan els catalans. El seu capteniment em fascina.
Ara la nova pastanaga, la nova il·lusió, es diu 27-S. Però fem una mica de memòria. Durant mesos, fins al 9-N de l’any passat als catalans el paradís se’ls havia d’aparèixer en aquesta data. Tot anava enfocat al 9-N, així, acríticament, sense preguntar-se el com i el perquè, o sigui més concretament: el després. L’autoengany dels catalans consistia a tancar els ulls no preguntant-se què pensaven fer els polítics d’això que en diuen procés un cop aconseguida la majoria independentista a la consulta de costellada, la qual per cert es feia veure que no era tal amb la vella actitud infantil de negar la realitat no parlant-ne, i a tot estirar argumentant que, si els polítics no ens explicaven què pensaven fer l’endemà dels resultats de la consulta, era perquè són tan astuts que alguna jugada genial tenien amagada però que, naturalment, no la podien desvelar per no donar pistes ni temps a l’enemic. Literal. Voleu més puerilitat? Per petar-se de riure. La data del 9-N es veu que en ella mateixa era sinònim d’El Dorado per als catalans, i si qüestionaves res més que no fos la data i la celebració de la consulta el 9-N, que s’havia de fer tant sí com sí perquè es veu que el mer fet de celebrar-la ja suposava tenir mitja independència o més i tot a la butxaca, et titllaven de pessimista, d’aixafaguitarres, de posar bastons a les rodes i, fins i tot, el més imbècil d’entre els imbècils, et deia botifler. En fi, és el nivell que hi ha i que hi continuarà havent, si més no fins que jo cregui en els miracles.
El 9-N havia de ser el dia D i naturalment va acabar sent el dia C de caca, i per això no sé per quina raó ara els catalans creuen que el 27-S, si se celebra, no tornarà a ser el dia C de caca, però aquest cop una caca naturalment més pestilent, de tant marejar la perdiu com qui remena la merda, és a dir: pel temps transcorregut i l’acumulació d’enganys polítics i autoenganys civils sense solució de continuïtat. La pudor serà insofrible. Però res, els catalans no curen, i malgrat tot esperen que el 27-S serà una data màgica d’olor de roses independentistes. Per què ho creuen? No els ho preguntis, perquè no et contestaran més enllà de dir-te novament pessimista i torracollons. Quan els dius que et responguin per què no és un engany i un insult a la intel·ligència que CiU i Esquerra pretenguin fer-nos creure que faran una constitució catalana dins de la legalitat espanyola i que celebrarem tot seguit un referèndum legal (!) també dins la legalitat espanyola com si, per cert, Espanya no ens hagués tombat ja una mera consulteta de costellada, et miren com si fossis marcià, i val a dir que en mirar-me com si fos marcià jo me’ls miro a ells com si fossin marcians, perquè em sembla increïble que realment no s’adonin de l’evidència de l’entabanada, i a sobre una més, de manera que l’experiència no els serveix de res, cosa que fa que jo els trobi encara més marcians. Tal com bé diu i no s’ha cansat de repetir durant anys la gent de SI i de Rcat, sense una DUI prèvia, és a dir sense una prèvia ruptura amb la legalitat espanyola, ja podem anar fent constitucions catalanes i referèndums, que tot plegat està condemnat al fracàs de la mateixa manera que no es pot pretendre l’absurditat de planejar una fuga exposant-la i demanant a l’alcaide de la presó permís per dur-la a terme. Evident, oi? Doncs no, això als catalans no els entra al cap perquè es veu que només hi tenen espai per a una sola idea fixa: eleccions el 27-S. El seu nou El Dorado. Em pregunto quin serà el següent el 2017, quan el poble hagi esperat assegut en una cadira els 18 mesos de pastanaga promesa anomenada “procés constituent” pomposament, com sempre fan els polítics quan volen impressionar perquè no tenen cap intenció de complir. Ah, però espera’t, que encara hi ha qui m’ha dit que no és veritat que es vulgui fer necessàriament la independència dins la legalitat espanyola, perquè “el full de ruta estableix que es tirarà endavant el procés tant si l’Estat espanyol col·labora (!) com si no”. Sensacional. Perquè dic jo que aleshores serà transgredint de la mateixa manera que es va celebrar el 9-N, suposo, i per això Espanya encara riu amb tanta transgressió catalana. En fi, per llogar-hi cadires. Perquè si és tal com aquests perspicaços ciutadans em diuen, aleshores em pregunto per què, doncs, si es pensa transgredir de veritat la llei espanyola, no es fa d’entrada, sabent per experiència que Espanya no estarà mai de la vida disposada a col·laborar si fem les coses dins la seva llei. És una pregunta retòrica, naturalment, perquè la cantarella de voler fer les coses “ben fetes”, legalment, no és més que això, una cantarella per amagar que es pensen fer les coses mal fetes, sense transgredir res de res per justament evitar anar cap a la independència. Mentre hi hagi mentalitat d’esclau, mentre es continuï considerant Espanya com l’amo, no hi haurà llibertat. I això és el que continua plantejant el cèlebre full de ruta per a la desaparició nacional.
Mentrestant, però, l’obsessió per la data del 27-S porta els catalanets a acatar la nova ocurrència vergonyant de l’ANC, aquesta organització ben intencionada però no per això menys inútil que, com més performances papanates acolorides fa, més perjudica l’independentisme perquè més es freguen les mans els nostres politicastres en adonar-se que ells poden anar fent tranquil·lament, perquè la pressió del poble no passa d’aquí, de la impotència d’unes performances que, a banda, a còpia de repetir-se, atrofien la capacitat de reacció pretesa, evidenciant, malgrat és vulgui negar, la frustració entre la gent. Ara l’ANC ens proposa omplir la Meridiana. Naturalment, per part meva hi anirà sa tia, tal com hi va anar sa tia en totes i cadascuna de les anteriors manifestacions i pintoresques ocurrències diverses. Em pregunto si l’any que ve no ens proposaran ballar una sardana en pilotes al voltant de la Sagrada Família, agafant-nos de la cigala i les dones vestides de pubilla fent de cheerleaders. Perdoneu-me la gracieta caricaturesca, però és que no n’hi ha per a menys.
L’ANC és una organització civil necessària, però malauradament no pas per aconseguir la independència, sinó per palesar justament la impossibilitat d’aconseguir-la amb el material humà de què disposem, tant civil com polític. El populatxo vol missatges i respostes simples, i per això a la praxi no és veritat que l’ANC representi la societat civil empenyent la classe política. Perquè l’enemic principal de l’ANC és la societat civil mateixa, inclosos la majoria dels integrants de l’ANC. La Sra. Forcadell, líder fins ara de l’ANC, s’ha fet un tip de demanar unitat als partits polítics anomenats sobiranistes (?). El problema és que no s’ha entretingut, i amb tota lògica si no volia prendre mal coneixent el ramat, a demanar concreció a aquesta unitat. Unitat per fer què, exactament? I no s’hi ha entretingut perquè la gent no vol saber res de matisos, encara que aquests siguin claus. La gent només vol unitat unitat unitat per se, perquè se li ha rentat el cervell amb la consigna sagrada de la unitat, o sigui la mateixa consigna que té ficada al cap amb la data del 27-S, tal com la va tenir amb el 9-N. Per al ramat, la resta són punyetes, encara que aquestes punyetes consisteixin en una unitat dels partits sobiranistes basada en l’engany de pretendre redactar una constitució catalana i celebrar un referèndum sense haver declarat abans unilateralment la independència. No vull ni pensar què passaria si a la Sra. Forcadell, ara que el poble està content i sadollat perquè “tenim per fi la unitat”, se li acudís dir que el preu que paguem perquè hagi estat possible aquesta unitat (i fràgil, encara incerta) fa que no ens serveixi de res tret de ser el camí perfecte per acabar d’enfonsar el país. El poble mateix se la cruspiria amb patates, inclosos, com deia, la majoria de la gent de l’ANC. Per això, quan l’ANC i el poble independentista diuen cofois que el procés català és diferent a l’escocès perquè sorgeix des de la base i no des de la classe política, no sé si fotre’m a riure o a plorar perquè, a sobre, un cop queda clar que el principal enemic del poble és el poble, hi ha, efectivament, l’altre enemic que és la classe política catalana. I llanço la següent reflexió: si tan fantàstic i cívic i únic i bla bla és que hagi estat el poble l’impulsor de l‘efervescència independentista, ¿com és que la Sra. Forcadell no té més remei que implorar constantment als polítics que es portin bé, talment una mestra d’escola fent-se la simpàtica perquè no se li esvaloti el galliner? Deu ser perquè qui finalment talla el bacallà són ells, la classe política. Per tant, no deu ser tan meravellós el fet que hagi estat el poble l’impulsor d’aquesta història. I d’això es deriva que, si els polítics no fan el que l’independentisme espera que facin, deu ser perquè saben que, malgrat tot, el populatxo els continuarà votant. Dit altrament: algú es creu que la gent de SI i de Rcat, i si m’apureu de la CUP per més que vagi a l'alça, es menjaran properament una rosca? Bé, sí, admeto que hi ha algú que sí que s’ho creu o s’ho vol creure: els mateixos de SI i de Rcat, i tots plegats ara mateix cabrien en un autocar malgrat que tinc l'esperança que estan destinats a tenir un paper clau en un futur no crec que gaire llunyà, Déu dels ateus m'escolti, un cop els catalans s'adonin per la tossuderia dels fets, o sigui dels enganys, de l'estafa per a l'independentisme que suposa CiU i Esquerra. Però parlant de la immediatesa electoral, ja som, doncs, al cap del carrer: el poble com a enemic numero u del poble. Sempre ha estat així i sempre ho serà, no cal escandalitzar-se. Per això crec, com he dit sempre, que la independència la tenim a tocar, ni que sigui al 3014. Al capdavall, què són mil anys en la immensitat del temps?
Ricard Biel
