En aquests dies de gran desconcert hem vist de tot: gent de posicions antagòniques agafats de la mà o abraçats entre plors, gent que mai s’atrevia a expressar opinions polítiques fent-ho amb la veu ben alta, gent desesperada per salvar unes urnes o unes paperetes de vot de la ignomínia violenta, mares i germanes rebent cops de porra i puntades de peu del poder constituït, lamentables declaracions de suposats líders que s’autoanomenen d’esquerres a favor de la violència contra un poble pacífic, etc.
Qui ens ho feia pensar tot això només fa unes setmanes quan encara parlàvem de la “revolució dels somriures”? Això ara ja és història.Passar de la festa als fets ha demostrat que anem de veres. I ho saben, se n’han adonat molt tard però se n’han adonat.
Ahir, després d’estar tot el dia alçats i aturats per reivindicar valors com la pau i la democràcia vam escoltar com l’hereu del designat pel dictador (per cert, un “líder” al que no ha votat ningú) ens renyava fortament des del seu palau i ens amenaçava, en nom de la democràcia, a fer-nos caure al damunt les set plagues d’Egipte en forma de “restablecimiento del orden constitucional” (23F, JoanCarles I dixit). Obria la porta a carregar-se els drets civils per protegir una pretesa minoria oprimida per part de la pèrfida i malvada majoria independentista (per cert, majoria que neguen quan els convé també) En paraules d’un bon amic meu això no significa sinó el principi del final de l’Espanya postfranquista, els cops de cua i la pèrdua de tot sentit democràtic en són una prova palpable i a la vegada un catalitzador del final.
La maniobra a la desesperada per part de Podemos cristal·litzada en aquell conclave de càrrecs electes de Saragossa crec que va posar damunt la taula just el contrari del que pretenia. Hi havia més fatxes a fora del pavelló cridant consignes espanyolistes que no pas demòcrates dins discutint com fer-ho per trobar solucions.
Sempre he volgut la independència del meu país i no m’he sentit mai espanyol, la “rojigualda” o la tricolor no les he sentides mai meves. Mai. Però els últims dies he sentit un profund desencís, un greu desànim i a la vegada una empatia brutal i descarnada amb l’esquerra real espanyola. A Espanya hi ha un enorme consens social (segur que els mitjans hi ajuden però en el sXXI qui més qui menys es pot informar per internet per tan, com a excusa, no val massa) a favor de la repressió i la violència física cap al meu país. L’assemblea de Saragossa va acabar de confirmar-ho, una minoria molt minoritària de càrrecs electes i a sobre amb posicions ambigües quan no antagòniques eren l’única esperança. Quedava clar, doncs, que l’esquerra a Espanya és pràcticament residual, extraparlamentària fins i tot. Em dol, profundament. No em sento espanyol però sé que som l’última línia de defensa per la gent veritablement d’esquerres a Espanya. Són germans, són cosins, són amics. Ja sabíem que no podíem comptar amb la majoria d’Espanya, però el que no esperava és descobrir que estaven tan i tan sols i que eren tan pocs. La falsa transició i la traïció d’alguns sectors en renunciar a la República els va adormir i, poc a poc, els ha laminat i residualitzat. Quin greu, Espanya. Quin greu.
