Quan al llarg del 2007 i la primera meitat del 2008 es van realitzar a Catalunya més de 800 consultes a experts i es demanà l’opinió a un grup de consultors internacionals sobre les polítiques de recerca i innovació, la sorpresa fou que els països més avançats –sempre els nòrdics– ja no només parlaven d’innovació tecnològica. Als Plans estratègics de Finlàndia o als reptes de Dinamarca alineats amb les tendències previstes per l’OCDE al segle XXI, apareixia sempre la innovació social amb tanta importància com la innovació tecnològica.
El Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació de Catalunya, signat el 2008, incorporà aquesta vessant. I això era abans que la crisi esclatés amb tota la contundència. Els nòrdics tenien clar que per més avenços que fes la tecnologia si la societat i els seus organismes no adequaven les seves estructures i el seu comportament als canvis profunds de civilització que venien, no se’n sortirien. Els nòrdics sabien que no eds pot ser competitiu en l’esfera productiva i ineficient en el sector públic.
La innovació social s’hauria de produir necessàriament per millorar la qualitat dels serveis i evitar-ne el seu col·lapse en l’àmbit de la sanitat, l’escola i els serveis socials. També en les relacions de treball on en les empreses encara predominen models piramidals propis del segle XIX que fomenten la irresponsabilitat d’empresaris i de sindicats.
Els uns continuen tractant la mà d’obra com a mercaderia i els altres prefereixen la confrontació a la cogestió. Innovació en la governança de les institucions des de les Universitats o les Cambres de Comerç, a la mateixa administració. Models corporatius on el ciutadà té poc accés a la informació i és considerat un consumidor i client de serveis i no un col·laborador i corresponsable en la provisió d’aquests.
La importància del tema és reflectida en portals com el de Euskadi Innova on en la presentació hi ha una pestanya dedicada a la innovació tecnològica i una altra a la social. En aquesta direcció, tota l’economia social, la del Tercer sector, la del cooperativisme i el que algú ha anomenat l’economia cívica, estan donant exemples de solucions autogestionades pels usuaris sense voluntat ni afany de lucre i al marge de les estructures d’Estat, impotents o insolvents per abordar certes demandes.
Aplicant-me el conte a Catalunya, i contemplant les destralades que el Reich alemany i l’Imperi Castellà estan imposant a la població catalana, de forma injusta, em pregunto per què no fem d’aquest problema una oportunitat. Per ara, la sensació que hom té és que amb la simple retallada lineal i amb la persistència en no modificar els sistemes de sanitat, escola o serveis socials, l’únic que s’aconsegueix és un retorn cap als inicis del segle XX; i una creixent desigualtat social en la percepció de serveis per la seva privatització a mans d’empreses amb finalitat de lucre.
El que tocaria, en canvi, és renunciar a les rigideses controladores de l’administració autonòmica. Si no hi ha diners, que no es pretengui que es continuï donant el servei de la mateixa manera. Cal donar llibertat d’autoorganització a Escoles, Centres d’atenció primària, àrees de serveis socials perquè de forma creativa, i aplicant la innovació social, trobin fórmules basades en la cooperació i la responsabilitat de l’usuari; i facilitant la constitució d’entitats sense afany de lucre que siguin la font de la coproducció de serveis públics. La inspecció en lloc de ser un afer burocràtic de controlar que els funcionaris compleixin, caldria que es preocupés i ajudés a imaginar altres maneres més eficients i participades d’arribar als mateixos o superiors objectius.
A aquestes altures de l’article, algú pot dir: no està vostè per l’Estat català, on se suposa que aquestes misèries no les haurem de patir? Raó de més. Tenim l’ocasió de construir un aparell nou d’Estat que sigui més una pell de la societat civil responsable i organitzada, i deixi de ser la cuirassa ortopèdica d’una societat civil feble i desorganitzada
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/01/innovacio_social_37649.php
