El 6 de febrer de 1813, amb només 21 anys, Gioacchino Rossini va estrenar la seva gran òpera dramàtica Tancredi, a La Fenice de Venècia. Un dels teatres d’òpera més prestigiosos d’Europa, on s’han estrenat moltes de les òperes italianes més conegudes. Rossini, doncs, va assolir l’èxit encara molt jove; i, al llarg de la seva carrera, va compondre més de trenta òperes de diferents gèneres.
En concret, Tancredi es va representar en una de les dues versions que Rossini havia escrit amb tan sols un mes de diferència. Una amb desenllaç feliç –coneguda com “la versió Venècia”– molt adequada al gust de l’època; i l’altra, amb final tràgic, “la versió Ferrara”, més ajustada a la tragèdia de Voltaire, en la que estava inspirat el llibret. Dues versions que els circuits operístics actuals acostumen a oferir en un format híbrid.
Tancredi és un melodrama heroic ambientat a l’any 1000, a la Sicília amenaçada pels musulmans. En aquest escenari, els enamorats Tancredi i Amenaide es veuen separats per lluites polítiques. En concret, ella és entregada en matrimoni al sultà, amb qui el seu pare acaba d’establir una aliança. I, malgrat que ella es nega a casar-se, Tancredi es considera traït per la seva enamorada.
I, precisament, en aquest punt de la història, les dues versions de Rossini divergeixen. En la primera, després de desafiar i matar el seu rival, Tancredi acaba recuperant la confiança en la seva estimada Amenaide i viuen feliços la resta de les seves vides; mentre que, en la segona versió, Tancredi tan sols torna a confiar en la fidelitat de la seva promesa en jeure agonitzant, després de caure mortalment ferit en el combat contra el sultà.
Sigui com sigui, un gran misteri que acompanya aquesta obra és per què Rossini va donar el paper de l’heroi Tancredi a una dona. Una decisió que sovint ha estat interpretada com un excèntric recurs operístic. El llibret d’aquesta obra està basat en la tragèdia de Voltaire Tancrède (1759). Voltaire, en la seva peça teatral, va triar com a protagonista un il•lustre guerrer de la història medieval, Tancredi de Hauteville, príncep de Galilea i Antioquia. Personatge que ja havia quedat immortalitzat per Torquato Tasso a La Gerusalemme Liberata. A diferència de Tasso –que se centra en la fundació de Jerusalem i en un combat entre el guerrer i la seva estimada–, Voltaire va traçar una nova història d’amor i conflicte. Aquest cop, l’estimada era Amenaide de Siracusa, i Tancredi va decidir defensar el seu honor malgrat que la creia infidel al seu cor, apòstata de la seva religió i traïdora a la seva pàtria. Així, l’elogi de la innocència dels sentiments esdevé el tema principal que, després, Rossini recupera per a la seva òpera Tancredi. I d’aquesta manera també resulta ben evident la profunditat de les arrels que el Romanticisme afona en una Il•lustració que, tal com passa amb l’ànima humana, tot sovint és menys racional i més emocional del que volem admetre.
Article escrit amb Helena Moliné i Rodes per a l’ACPG de març del 2008
