El 2014, segons dades del Ministeri d’Hisenda, Catalunya va ser la tercera comunitat autònoma en aportació de recursos a la caixa de l’Estat, desprès de Madrid i les Illes, i quan s’aplica el model de finançament autonòmic vigent passa a ser la desena en ingressos rebuts, que pot arribar a ser la catorzena si es te en compte el cost de la vida. Per cert, tot això en un rànquing on Navarra i el País Basc no hi apareixen gràcies al concert econòmic i fiscal de que gaudeixen.
Aquestes dades, oficials i de liquidació del model de finançament, certifiquen l’arbitrarietat que, mentre Catalunya en el període 2010-2013 ha perdut fins a set posicions altres comunitats amb una capacitat tributària molt per sota de la mitjana estatal han rebut més recursos per càpita que els catalans.
Una i altra vegada queda demostrat aquest dèficit fiscal, ja crònic, que pateix Catalunya i que no la deixa avançar com podria. Si a això s’hi afegeix l’ofec financer, l’acció centralitzadora i l’activisme de l’Estat, que percep el lideratge econòmic barceloní i català com una amenaça per a Madrid i l’Estat, es pot comprendre fàcilment per què la sang de molts catalans estigui bullint.
No és per fixar el punt de mira amb els demés, tampoc és per si és equitatiu per a tots, fins i tot tampoc és per observar que qui més aporta desprès també és qui més rep, la queixa i la denuncia és única i exclusivament pensant en Catalunya i els catalans. És molt du saber i difícil de pair que a l’hora de “donar” siguem els tercers, i a l’hora de “rebre” estem a la cua. És evident que el sistema és manifestament injust.
Més enllà de les expressions i comentaris particulars, sempre opinables i respectables, fets sense cap interès de ferir ni insultar ningú, les dades i els números canten per si sols, i no hi ha res més del que des de fonts oficials s’ha publicat que, si es vol, es pot consultar amb tota tranquil·litat i llibertat.
Sempre hi haurà qui, legitimament, ho veurà d’allò més normal… Tot depèn del punt de partida que s’utilitzi, clar.
