“La reiteració del patiment, el dolor recurrent, ens pot fer tornar insensibles. De la insensibilitat a la indiferència hi ha un pas, i la indiferència equival a tenir l’ànima eixuta; és a dir, a l’absència de gust per les coses, les persones… i la pròpia vida”.
1412, 1714 i 1936 són pics assenyalats de la serralada que ens allunya, als catalans, de gaudir de la nostra plenitud individual i col·lectiva com a poble. A continuació d’aquells moments, s’iniciaren períodes en què, amb més o menys intensitat, la superioritat demogràfica i militar de Castella/Espanya anà rosegant les nostres arrels mil·lenàries, tot fent de la vida dels catalans un exercici d’angoixes, patiments i neguits, els quals, lluny d’apaivagar-se, resten plenament vigents avui, i molt especialment des de fa dos anys amb decisions judicials que entelen sinistrament els nostres horitzons.
Amb les diferències lògiques derivades de les circumstàncies històriques de cada època (comunicació, informació, tecnologia, armament, ressò internacional, formació i coneixements, estàndards econòmics, etc), els catalans hem estat sotmesos a patiments que només les nostres conviccions i tenacitat ens han permès de suportar i, consegüentment, de sobreviure sense perdre la perspectiva dels nostres orígens i la nostra identitat. Tanmateix, és clar que, al capdavall, moltes persones acaben tornant-se insensibles al dolor, si més no de manera aparent o superficial. Això, que potser no és intrínsecament indesitjable, té, però, el perill del conformisme, i molt em temo que és el que passa ara a molts dels nostres conciutadans.
I dic “em temo” perquè de la insensibilitat i el conformisme a la indiferència hi ha un pas, i avui molts catalans es mostren indiferents contemplant la serralada construïda durant segles des de la “Meseta”, un obstacle fins ara insalvable per poder accedir a la nostra llibertat. I, al meu parer, aquesta és una situació absolutament lamentable, atès que viure amb indiferència ens mena a malbaratar opcions de sentir-nos millor, de viure millor, de ser més feliços… En definitiva, ens porta a “l’absència de gust per les coses, les persones… i la pròpia vida”.
Si sortim al carrer i parlem amb els nostres compatriotes, si els preguntem què n’opinen, de tot plegat, veurem que gairebé en la seva totalitat reconeixen sense ambigüitats l’existència d’aquesta serralada fins ara inexpugnable, tot i la presència històrica de petites valls i planes que han permès d’alimentar aspiracions i il·lusions –legítimes com poques- del nostre poble. Però també veurem que en moltíssims casos deixen entreveure la seva impotència i resignació, cosines germanes de la indiferència.
Ens agradi o no, al meu parer, aquesta és una cara ben visible de la societat catalana actual. A banda d’aquesta realitat, la immigració –la d’abans i la d’ara-, sovint afavorida amb intencions mesquines –no fa pas tants anys que ho reclamava, per exemple, Calvo Sotelo- ha contribuït a aigualir les nobles i irrenunciables aspiracions de llibertat per al nostre poble. Certament, cal remarcar-ho, una part prou important d’aquella immigració –o dels seus fills- és avui una ferma defensora de la realitat de Catalunya com a Nació i Estat sobirà. I és clar, els partits polítics reflecteixen inequívocament aquestes peculiaritats: per això existeixen i són com són CiU, PSC , ICV i, en menor mesura, ERC. Només SI (i algunes altres formacions sense representació parlamentària) planten cara com cal per tal que algun dia –tant de bo que sigui aviat- siguem capaços d’escalar la serralada i respirar els aires de la nostra llibertat.
Sortosament, durant els darrers mesos, la societat civil ha pres la iniciativa a través de l’Assemblea Nacional Catalana i, amb il·lusió, entusiasme, imaginació i empenta, ha aconseguit d’agermanar els sentiments de milions de catalans, la qual cosa ha de tenir la seva eclosió màxima a la manifestació del proper 11 de setembre a Barcelona. D’aquí n’ha de sorgir un nou futur, un nou horitzó per a aquesta terra des de tants i tants anys -des de sempre, més ben dit- menystinguda per Espanya.
Amb la mirada fixada en la Diada, només em resta demanar una reflexió que ens remogui la consciència per fer-nos adonar que la renúncia als nostres drets fa que la nostra vida sigui un exercici vital menys ric, menys gratificant i menys feliç: per què hem de ser vassalls si podem ésser senyors?
Fidel Gangonells
