La independència, ni per casualitat

No fa ni tres anys, Joan Carretero, el millor polític català i amb diferència insultant, i per tant menyspreat i silenciat pels mitjans catalans i el ramat català que només li va confiar 39.000 vots el 2010 tot fent honor, no caldria sinó, a la tifa de prostituta regió espanyola que tenim, ja va avisar, entre altres coses, de la necessitat urgent de regeneració democràtica. I no nomes això, sinó que afegia que no hi podrà haver mai independència sense una prèvia regeneració i foment de l’excel·lència al país.
 
Doncs bé, què teníem aleshores i què tenim ara sense corregir i augmentat? Escàndols de corrupció perpetrada per tot de mediocres que en un país normal no se’ls aprofitaria ni per pal d’escombra. On es troba políticament el Doctor ara? A l’ostracisme polític. Per què? Òbviament perquè, tal com acabo d’apuntar, l’excel·lència en aquest país es castiga atès que el cretinisme ingent de què gaudim no la pot valorar i, a més, resulta una amenaça per a la mediocritat generalitzada. És només un exemple, però resulta molt il·lustratiu (de fet, definitiu) de per què estem com estem i, el pitjor de tot, per què continuarem estant cada cop pitjor fins que ja no siguem. Que s’ho faci mirar, doncs, qui no vegi que els temps presents lluny d’esperançar la possibilitat catalana d’independència el que fan és justament confirmar definitivament la seva impossibilitat. Que s’ho faci mirar qui no s’adoni que la independència no es produirà ni en somnis, i no pas perquè sigui objectivament impossible, al contrari, sinó perquè són els mateixos catalans els que estúpidament la impossibiliten en uns temps immillorables per aconseguir la seva llibertat.
 
Els atacs més ferotges per afeblir l’onada independentista no ve d’Espanya sinó dels mateixos catalans autoanomenats independentistes amb l’inefable ajut dels mitjans nostrats. Uns mitjans bàsicament dirigits per galls xarlatans i nefastos com per exemple en Pepe Cuní, que aquí se’ls fa passar per grans periodistes però que en un país normal no passarien de presentadors de Gran Hermano; impresentables que, en conseqüència, conviden tot de quintacolumnistes per trinxar el cervell del populatxo amb el que diu o deixa de dir el cap d’estat del país veí, o que parlen a tort i a dret de corrupció, és a dir: el tema que Espanya dicta i que aquí els catalans ballen com titelles com si molt per sobre d’això no s’hagués de parlar del procés d’independència. Què coi té a veure la corrupció d’un país amb el dret fonamental de la llibertat dels pobles? Per cert, fa uns dies llegia que el CAC demana que s’eliminin els anuncis proindependentistes al canal… català!, i en nom de la pluralitat, no caldria sinó. Es veu que en la nostra situació nacional tot allò que no sigui proindependentista no és proespanyolista. Es veu que és del tot necessari que al CAC hi tingui càrrec l’inefable Daniel Sirera, com tothom sap, patriota almogàver.
 
Qui no s’adoni que la majoria de catalans que es fan dir independentistes en realitat no volen la independència sinó jugar eternament a fer veure que la volen, com ho demostra el fet que no pensen arriscar ni un bri del que cal per aconseguir-la i que optin per organitzar plataformes, festetes i manifestacions per divertir-se el cap de setmana per donar sentit a la seva absurda existència i falsejar el nodriment de la seva autoestima, que s’ho faci mirar. La pobresa d’esperit dels catalans els incapacita per a res nacionalment elevat, conformats com estan que se’ls respecti la seva singularitat lingüística i un parell de coses més perquè el poble es pugui continuar creient amb complaença infantil que són nació, ni que sigui sense estat, és a dir: nació de fireta. Cal ser català per no adonar-se que la qüestió és anar-se enganyant, cada vegada amb un nou esquer per renovar la il·lusió del personal (revisem només els últims temps: primer ens havia de salvar la senyora Mònica Sabata, després la senyora Muriel casals, i ara toca la senyora Forcadell. Qui serà el següent fitxatge de la pastanaga eterna fins a l’extinció nacional?). Qui no s’adoni de tot això; qui no s’adoni de l’autoenganyifa, doncs que demani visita a l’oftalmòleg.
 
Qui no vulgui entendre que un país que aspira a la seva llibertat de l’últim que pot prescindir és del seu millor material humà per tirar-la endavant, que s’ho faci mirar. Qui no s’adoni que un poble que prescindeix d’algú com el Doctor Carretero és un poble que fa veure que aspira a tot però que en realitat no aspira a res, i per tant vol continuar marejant la perdiu en el seu dia de la marmota particular de la queixa covard i la mediocritat infantil de colònia putrefacta, que s’ho faci mirar.
 
Qui no s’adoni que l’última paletada a la nostra fossa la va fer el mateix poble català impedint que el seu president, en aquest cas Mas, tingués el passat 25-N majoria absoluta per tirar endavant un procés independentista que només podia avançar, com en qualsevol altra nació del món, des d’una posició de força del govern, que s’ho faci mirar. Qui no s’adoni que un president afeblit com ara és Mas, que, si no pot ni tirar endavant uns pressupostos sense demanar permís, encara menys pot tenir la força per tirar endavant tota una independència, que faci una comparativa política internacional sobre la qüestió o s’ho faci mirar. Qui no s’adoni que la independència ja l’han avortada els catalans, ja s’hi pot anar posant fulles. I qui no reconegués aquest avortament de molt abans que es produís la febre de l’estelada als balcons de fa quatre dies, també.
 
Ricard Biel