La independència i el taló d’Aquil•les d’Espanya

  
Fa molts d’anys, potser tants com els que formen els segles en què hem estat subjugats i hi continuam estant, que va néixer el moviment independentista. Aquest s’ha anat desenvolupant amb alts i baixos, tot depenent de la repressió rebuda per part de l’Estat invasor durant les èpoques borbòniques absolutistes o les de les dictadures, però sempre ha anat creixent a l’ombra acollidora de diferents tipus d’habitatges, de casals i alguna vegada, d’esglésies. Una vegada arribada la democràcia (aquesta que no ha estat mai una vertadera democràcia), semblava que el moviment independentista podria diluir-se dins un estat comprensiu i acollidor, fet que no ha ocorregut, sinó tot el contrari. L’Estat s’ha aprofitat de la democràcia per espoliar sense miraments les colònies i ha intentat de totes les maneres possibles dissoldre les llengües i les cultures no espanyoles.
 
Però el que no sabien els espanyols era que l’independentisme és impossible que desaparegui, perquè les nacions, els pobles, més prest o més tard, arriben a la majoria d’edat i volen emancipar-se, més si durant la seva existència han estat espremuts i explotats cruelment i desconsiderada. Per tant, l’independentisme ha continuat treballant i lluitant contra tot el treball subliminal que feia l’Estat per fer-lo desaparèixer amb ajuda de l’escola, de la devolució d’un simulacre de sobirania, de no atacar els trets identitaris tan obertament, cosa que ara ja tornen a fer, etc. Descoberts tots els trucs i les baldufes, tots els recursos emprats per aquest Estat, amb ambicions unívoques, moltes persones de Catalunya han obert els ulls i se n’han adonat que era impossible la llibertat dins Espanya, que s’havien d’independitzar i l’eclosió ha arribat el passat 11 de setembre quan un milió i mig de persones es varen manifestar i varen exigir poder decidir el seu destí.
 
Una segona passa varen ser les eleccions al Principat que es varen celebrar durant el mes de novembre i que varen demostrar, amb la baixada del partit que no acabava d’estar convençut (CiU) i la pujada dels partits que sí hi estaven (ERC i CUP), que l’independentisme era ben viu i que el poble del Principat exigia tenir dret a poder decidir el seu futur. Com és natural des d’Espanya, varen aprofitar la baixada de CiU i les promeses del futur president Mas, per afirmar que l’independentisme havia fracassat. No sé quantes persones varen convèncer, però crec que molt poques. De totes maneres, la caverna mediàtica, el Govern espanyol, organismes de seguretat i de defensa de la unitat espanyola i la majoria de persones que creen opinió a Espanya des de tots els mitjans de comunicació han endegat una campanya sense precedents per contrarestar tot el moviment independentista català, però el que més han usat ha estat el de les lleis, el de la Constitució, i han assegurat que no es podia fer cap referèndum perquè era il·legal. Fins i tot, el PSC s’ha fet enrere perquè exigeix que tot ha de ser legal. Però tots sabem que la legalitat espanyola sempre serà contrària als interessos dels catalans, com ho va ser contra l’Estatut de Catalunya, aprovat per una majoria impressionant de diputats del Parlament i ratificat pel poble català.
 
Semblava que teníem la batalla legal perduda o així a mi m’ho semblava, quan les paraules del jutge Santiago Vidal en un acte convocat per l’ANC, ha fet unes afirmacions sobre uns fets existents, que seran el taló d’Aquil·les d’Espanya.
 
Va corroborar que existien arguments favorables a la independència, ell els va anomenar aportacions, una d’històrica i una de jurídica:
 
Aportació de caire històric: Va enumerar els 12 nous estats europeus independents que ho han aconseguit durant el segle XX i de quin estat s’havia emancipat cada un, afirmant que això havia estat possible, perquè els estats en què es trobaven varen reconèixer que els ciutadans eren els que tenien el dret a decidir, com fa Gran Bretanya amb Escòcia.
 
Aportació de caire jurídic: Va dir que el Tribunal Internacional de Justícia de La Haya en la seva sentència de 22 de juliol de 2010 va exposar una cosa que per a ell és cabdal i que serà la clau de volta per resoldre aquest presumpte atzucac en què ens vol posar l’Estat espanyol. Va llegir part de la sentència:
 
“Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat.”
 
Així que el Tribunal Internacional desmunta tots els arguments legalistes de l’Estat espanyol. El Govern de la Generalitat ha de fer totes les passes necessàries per a organitzar el referèndum sobre el dret a decidir i si el poble vol convertir-se en estat, declarar unilateralment la independència dins la més estricta legalitat internacional.