Quan érem petits, a Mallorca, s’usava que quan es feia un joc en el qual podies esser agafat i eliminat, si tenies algun problema, t’aturaves i deies: “téntol”!, es feia una pausa al joc si el motiu era justificat fins que tot s’havia solucionat i després continuava igual que abans d’aturar-lo. Després d’aquestes eleccions, personalment he tengut aquesta sensació en la qüestió de la independència. Aquesta percepció ha arribat també acompanyada de les greus notícies no gens infundades del possible enfonsament de l’economia espanyola. Està l’economia d’Espanya tan ferida de mort, que sense els Països Catalans, ja fa estona que s’hauria fet l’enterrament de l’Estat en el qual diuen equivocadament que en algun moment de la seva història mai no es ponia el sol. Somiatruites són! Cavallers i guerrers de pa amb fonteta eren!
Voldria fer la meva anàlisi particular dels resultats de les eleccions de diumenge passat. És una anàlisi que no tendrà en compte les que han fet els i les especialistes, sinó que és la d’una persona que està atenta als esdeveniments i que ni tan sols mirarà ni citarà el nombre d’escons obtingut per cada partit. Des de les Illes, des de Mallorca, aquesta és la visió d’un que considera que les eleccions es feien a una part de… al tros major de la nació catalana esmicolada.
Les eleccions al Principat han deixat un gust agredolç al paladar, més agre que dolç. Primerament, l’eufòria aconseguida amb l’ascens de l’independentisme que anava pujant a les enquestes vertiginosament fins a superar el 50%, les consultes pel dret a decidir, que han durat massa temps i s’han anat refredant, la presentació dividida a les eleccions dels partits independentistes, després, eren un mal presagi. La tàctica independentista de CiU, quan al principi i ambiguament els seus capdavanters flirtejaven amb el dret a decidir i amb la independència, especialment després de la bufetada del TC, també s’ha anat desinflant a mesura que s’acostaven les eleccions i se sabia per les enquestes que la probabilitat de guanyar les eleccions era cada dia més propera. Mentre això passava s’anaven esvaint les ganes de decidir. La independència es canviava pel concert, i ara guanyades les eleccions ja no s’aspira a un concert com el que tenen els èuscars; ara ja es conformen amb un concert de pa amb oli, que no serà altra cosa que peix al cove.
L’independentisme declarat ha perdut una tercera part de la seva força al Parlament. Ara i pensant en l’ambigüitat de CiU, podem dir que ha guanyat la sobirania, o el catalanisme, la identitat o la dependència, si és que podem arribar a saber què representen els de Convergència i Unió. De totes maneres, la força més castigada ha estat ERC i si ens demanam per què, podem trobar la resposta al fet que els seus dirigents varen acceptar governar amb un partit espanyolista, que no han reaccionat a temps, que han quedat aferrats a les cadires, que no s’han atrevit a fer el que varen fer els independentistes a Mallorca, que no va ser altra cosa que abandonar el càrrec i les prebendes.
Ara arriben conseqüències inesperades com les de la renúncia de l’encara president Montilla (per no haver estat capaç de formar grup propi al Congrés en el moment oportú i ser del mateix partit de qui governa havent perdut el nord i agafat en una tracalada de mentides). La renúncia del president del Parlament tampoc no és gens exemplar. Sembla que el que li passa és que no té ganes de realitzar una tasca des de baix, quan s’ha vist al cim, la segona autoritat del Principat. La seva deserció arriba massa tard. La de Puigcercós, renúncia temporal, també frega el terreny de l’ambigüitat. No sabem si serà capaç de redreçar aquell partit que tenia 23 escons i que anava ascendint. Carod no podrà viure eternament en el record del que va aconseguir si no és capaç de reconèixer la gran part de responsabilitat que té en la desfeta.
En definitiva, preferesc pensar que el sentiment independentista ha demanat un téntol, perquè no es pot continuar jugant de la manera com es feia, perquè s’ha de canviar dràsticament la manera d’actuar i quan això s’aconsegueixi, s’ha de continuar jugant, vivint i reclamant el que ens correspon, ja que la voluntat del poble català hi és. El que falten són líders que siguin capaços de canalitzar-la. Esperem que sorgeixin i ho aconsegueixin.
