Arreu del món quins siguin els grans temes que fixen el marc de les decisions col·lectives configuren blocs socials que es defineixen al voltant d’un eix programàtic central en què els partidaris de cada opció quallen i s’oposen als contraris. De vegades un d’aquests eixos esdevé hegemònic i àdhuc únic, com l’eix dreta/esquerra en moltes societats contemporànies, o l’eix dictadura/democràcia els anys 20 i 30 del segle XX i sota les dictadures. Sovint, però, són diversos els eixos que configuren els blocs socials, com de vegades l’eix religiós/laic, o l’eix nacional en les nacions sense Estat propi.
A Catalunya, en els períodes no dictatorials del segle XX i als nostres dies, dos han estat i són els eixos definitoris, el “social” dreta/esquerra, i el “nacional” catalanisme/espanyolisme. Van tenir la seva importància i àdhuc hegemonia l’eix religiós, al primer terç del segle XX, i l’eix dictadura/democràcia, dels anys 20 als 70, però els darrers trenta anys són els eixos social i nacional els que estructuren la societat catalana, els que agrupen els individus al seu voltant i malden per assolir l’hegemonia, perquè més i més gent prengui les seves decisions, entre elles la de votar un determinat partit, en funció d’adscriure’s preferentment en un o altre eix.
Al segle XXI apunta un nou eix rellevant que malda per generar una nova definició i adscripció, el dels partidaris o contraris a la independència de Catalunya. La consolidació d’un nou eix definitori en la societat catalana, que es contraposa als dos preexistents i els disputa l’hegemonia, dependrà de l’existència de prou gruix social de persones que s’ubiquin primordialment en l’eix independentista, generin discurs global, i prenguin decisions, també electorals, en funció d’aquesta adscripció, per sobre de la que tinguin en els eixos social i nacional. Amb un suport a la independència superior al 40%, els dos milions de persones que se’n reclamen tenen un comportament electoral només en part determinat, però, per les posicions dels partits respecte a la independència de Catalunya. És aquesta la dada essencial per concloure si aquest eix és o no rellevant: que el vot d’un gruix important de persones es decideixi en funció de la seva percepció de la posició dels partits en aquesta matèria.
No sembla forassenyat concloure que l’eix independentista/unionista comença a ser un eix rellevant en la societat catalana, si bé encara de menys importància que els eixos tradicionals social i nacional, i una de les seves manifestacions és que al voltant de 500.000 persones voten, o s’abstenen, en funció de la seva adscripció independentista, molt per sota dels dos milions que opten per la independendència però que no voten en funció d’assolir-la. Com més d’aquestes persones votin o deixin de fer-ho en funció de l’eix independència, i no dels eixos social i nacional, serà hegemònic a la societat catalana un dels tres eixos, i es determinaran les majories electorals i les possibilitats d’aliances. L’eix nacional és hegemònic a Euskadi, i per aquesta raó s’alien PP i PSOE. L’eix social és hegemònic a Catalunya, d’ençà de l’aliança ERC-PSOE, tant durant el govern tripartit com a l’actual aliança CiU-PP. Si l’eix independència esdevé hegemònic, quins partits el lideraran? Amb quines aliances? Algunes coses són ja clares: sense el vot independentista, no hi ha majories a Catalunya, només retenint-lo poden els partits autonomistes mantenir la seva actual hegemonía.
Article publicat a El Mundo el 25 de març de 2012
