La independència? Demà, demà…

Tot va passar el mateix dia. Al matí rebo un mail d’un lector indignadíssim perquè en un article recent vaig dir que la llengua catalana com a tal em deixa indiferent, tant com la francesa o l’espanyola, i que m’agrada més l’anglesa. Em diu que no dec estar bé del cap (educadament, això sí, com sempre passa amb la gent més mal educada). Jo li responc que no passa res, que ell maltracta el català fent vuit faltes d’ortografia per monosíl·lab en el seu mail, i en canvi jo no m’indigno per la nul·la estima i menyspreu absolut que demostra dispensar a la llengua dels seus amors. Però ell insisteix, com si sentís ploure, i em diu que no pot ser que no m’agradi el català. Jo li dic que per començar falta al rigor perquè en cap moment dic que no m’agradi, simplement dic que em deixa indiferent. Però ell m’insisteix que això és impossible. I com que em diu mentider, li pregunto si li agrada la Moreneta i em respon que no ha estat mai a Montserrat ni pensa anar-hi perquè és ateu. Li replico que jo també ho sóc, però que és impossible que no li agradi la Moreneta. De fet, li dic que m’indigna que no li agradi la Moreneta, tan catalana, ella, i quan a més per a mi sempre ha estat un sex symbol, fins al punt que en tinc un pòster penjat a la paret de l’habitació i la meva companya té la mosca la nas i tot. I el lector em respon: “beste-n a cagá!”.
 
Això va ser al matí. A la tarda rebo un mail d’un conegut independentista que, arran d’un diàleg, em diu que no es pot ser així (com sóc), i jo li dic que no és veritat, i que prova incontestable d’això és que porto 42 anys i gairebé tres mesos sent exactament com sóc. Em replica que anant d’aquest pal em quedaré sol, i li dic que això és impossible, perquè de sol de fet ja ho estic (bé, deixant de banda la companyia de la Moreneta i la meva estimada companya), exactament igual que ell (bé, suposo que menys la Moreneta i no sé si la seva estimada companya), malgrat que no reconegui la seva solitud o més aviat, per una por terrible i inconscient, no la vulgui reconèixer (com la majoria, vaja). Després m’alliçona sobre el valor de l’amistat, i quedo garratibat. No només perquè l’amistat per a mi sempre ha estat un valor massa seriós per parlar-ne lleugerament, sinó perquè feia un moment em parlava de quedar-me sol. I aleshores ho entenc tot de cop. Li dic, coi, haver parlat clar des del principi. Si no vols estar sol, fes com jo, que sóc de ciutat i sé de què parlo. Tu passeja’t a les sis de la tarda un diumenge pel Carrer de Mar de Badalona, i veuràs el que és estar acompanyat o, emprant el teu llenguatge, envoltat d’amics. Però, naturalment, sent ploure. M’aconsella que, com ell, m’apunti a un partit independentista i a aquesta activitat i a aquella altra per tenir un munt d’amics (vol dir per no estar sol). I li dic que gràcies pel munt d’amics meravellosos, però que, per estar sol, ja estic bé com estic, no em cal el soroll ni l’excusa de treballar per la independència en un col·lectiu perquè em sembli que estic acompanyat, i segons quin soroll és mala companyia, i ja no et dic res d’amistat. S’acaba així el diàleg per mail, i en el meu interior li agraeixo que no em digui “beste-n a cagá!”, tot i que el seu silenci ho vulgui dir. I sobretot, l’hi agraeixo perquè almenys el silenci no fa faltes d’ortografia, ni en català ni en cap altra llengua.
 
Cap al tard, recuperat dels dos mails anteriors, em sento amb un bri de forces per afrontar el mail pendent de llegir que m’havia arribat mentre feia la migdiada. Un altre lector desconegut em diu que no pot entendre el meu pessimisme sobre la independència nacional que, segons ell, només fa que frustrar la gent, i més quan és evident que hi estem més a prop que mai. Li responc que per a mi és evident que l’únic que frustra en aquesta vida és la falsedat, perquè justament de la independència estem més lluny que mai, com sempre quan s’està molt a prop de poder agafar l’últim tren però es deixa passar lamentablement, i per tant no entenc què entén ell per “evident”. Em diu que no puc negar que ara hi ha més independentistes que mai. Com que no entenc la conclusió a aquesta afirmació, li dic que conec un paio que té una gallina que sempre ha estat malalta, però que des de fa una setmana li posa ous. Diu que està molt content, i li dic que jo també me n’alegro i que em faria il·lusió menjar un ou de la seva gallina. Però em diu que no i li pregunto per què, i em diu que li agrada celebrar els ous de la gallina, però que té por que, com que sempre ha estat malalta, els ous estiguin podrits. I jo li dic, hòstia, si no te’ls fots, segur que aleshores sí que se’t podriran, i de fet potser ja se t’han podrit. Però res. El lector em respon que estic sonat, que m’està parlant de la independència i jo li surto amb una gallina. En fi. S’acaba així el diàleg per mail, i estic content. Almenys aquest cop no m’han engegat exactament a “cagá”, ni per activa ni per passiva.
 
Surto a la nit a passejar, com acostumo a fer perquè per a mi és tota una delícia descansar d’ells pels carrers buits. Però aquest cop veig al veí de baix, que està a punt de llençar les escombraries. Quan obre el contenidor, penso: “a veure si un dia s’equivoquen i deixen la bossa a terra i es llencen ells al contenidor”. Ep, però no l’hi dic perquè sóc educat. Al contrari, li dic bona nit i apresso el pas. Però m’atura i em comenta, suposo que considerant-me també de la ceba (tot i que no m’ha agradat mai), que dec estar content amb el debat sobre l’assistència del president dels catalans Mas a la mani de l’11. Li dic que content no ho estic, però que almenys la cosa és molt aclaridora perquè el debat patètic mateix ja demostra definitivament que ni ell ni CiU (partit votat per la majoria de catalans, i que tornaria a sortir elegit si ara es convoquessin eleccions) no tenen cap intenció ni mitja d’endegar un procés d’independència. Com que no m’entén, li explico que seria curiós veure a qui li pertoca justament fomentar i declarar unilateralment la independència, participant d’una mani per reivindicar-se i reclamar-se a si mateix la independència. Una mica estrany, no? Ell em diu que no, que és bo que els catalans vegin que Mas està per la feina i que Espanya ho ha de saber. Sensacional. En fi, com que tot just acabo de sortir de casa per descansar d’ells i ja torno a estar cansat d’ells, li somric i m’allunyo. Però al lluny encara sento que diu (simpàticament, això sí): “tio, estàs sonat!”  Uf… En un dia, he estat sonat diversos cops, i no em dedico a la boxa. Suposo que per això deu ser veritat que tenim la independència tan a prop. M’alegro de saber-ho.