Previsiblement, els catalans ara estan molt pendents de la qüestió de l'abdicació del rei… espanyol. Deu ser el seu rei, doncs. Un rei espanyol que, amb tota lògica, veient la galopant degradació del xiringuito monàrquic als ulls de l'opinió pública, ara procura a temps el relleu, el canvi per assegurar-se que res no canvia. Doncs bé, aquesta és la inesperada il·lusió, aquests són els nous aires que esperaven frisosos la majoria de catalans per poder alimentar l'autoengany i deixar córrer el tema de la independència, sempre tan espinós i antipàtic. Els catalans, doncs, estan a punt per deixar-se entabanar per enèsima vegada, amb el somriure babau d'orella a orella que els carateritza, i amb l'ajut impagable dels seus propis polítics. En fi.
De moment, s'acosten temps meravellosos, temps somiats, de fet temps orgàsmics. D'entre la majoria dels no dessertors de la causa, brandar la bandera de la independència davant dels espanyols, però sense tenir cap ni mitja intenció de fer res eficient per aconseguir l’objectiu, és la manera perfecta d’atiar el foc, d’encendre els espanyols i provocar que maltractin els catalans com en els millors temps. No hi ha res que satisfaci més al caràcter pusil·lànime, infantilot i masoquista d'aquest poble que una bona atonyinada espanyola. La cosa, doncs, aniria per bon camí pel que fa al màxim plaer masoquista, si no fos perquè els catalans estan jugant amb un foc que, quan ens cremi, aquest cop ens aniquilarà.
Mentre s’atia el foc, però, els catalans prenen mesures, no fos cas que es cremessin ells mateixos abans que ho faci el veí, i es privessin així de gaudir de la violència verbal i de facto que rep. El català sent un profund plaer sent humiliat, i no en té mai prou, fins al punt de posar actualment en greu perill la seva existència nacional, ergo personal, tenint en compte que, sense la independència, d’allò que és català no quedarà ni la barretina. Si ara se’ns pixen a la cara, no vulguis saber què ens faran (què els haurem permès fer-nos) si finalment no fotem el camp. En fi. I entre aquestes mesures que observo i que em fa petar de riure, per no dir que em foto a plorar, és la del “pacifisme”. Certament, si els catalans volem la independència és cabdal que ho fem des de la pau, des de l’estricta democràcia, i per cert que la democràcia no és incompatible amb la violació de la llei espanyola, sinó tot el contrari: la llei no ha estat mai sinònim de democràcia, no endebades tota dictadura també té la seva llei, i de fet la defensa i aplica amb més vehemència que cap democràcia. El problema és que els catalans, sense saber-ho, amb el pretext del seu suposat pacifisme (eufemisme de covardia) eviten violar la llei espanyola, just el que caldria fer; el problema és que els catalans santifiquen el pacifisme de la mateixa manera que els capellans diuen que si ens peguen hem de posar l’altra galta; el problema és que, una vegada mes, els catalans fan servir un mantra per justificar la seva covardia.
És penós haver de sentir repetir com lloros als catalans la generalització que “la violència no condueix a res”. La frase sona molt bonica, llàstima que sigui falsa fins a la idiotesa més càndida marca de la casa. No cal ser historiador per saber que tot canvi profund de la societat s’ha produït sempre gràcies a una mena o altra de violència o, si ho voleu, sacrifici. Fins i tot el pacifisme de Gandhi era violent. Proveu d’estar una setmaneta sense omplir l’estómac i veureu quina pau experimenteu. I que jo sàpiga, la segona guerra mundial es va acabar gràcies bàsicament a tres fets: l‘hivern rus al front de l’est, el desembarcament de Normandia i la bomba a Hiroshima. Violència per acabar amb la violència. Pessigolles d’estil catalanet, vaja. Continuo? Cal que parli de la presa de la Bastilla? La qüestió no és que em sembli bé o malament aquesta manera de solucionar les coses, sinó d’atendre’s als fets i no mentir. I des d’una òptica més profunda, no es tracta de pensar que cap d’aquests fets violents en el fons va solucionar realment res, simplement va tallar el conflicte de la mateixa manera que una aspirina talla un maldecap sense eliminar l’origen del problema. Efectivament, tractant-se dels homes la violència no soluciona res, de la mateixa manera que la pau no soluciona res: l’home és conflicte etern, sense solució de continuïtat. Per tant, afirmar que la violència no soluciona res és afirmar que la pau sí soluciona les coses. Fals. Res no soluciona res, i això em porta a la conclusió que cal aplicar la pau i la violència amb les dosis adequades segons la circumstància. I ara crec que per als catalans s’imposa aplicar la pau amb l’excepció de la violència imprescindible de la violació de la llei espanyola si de debò volem la pau final. Dit altrament: quan els catalans es neguen a transgredir la llei espanyola el que fan és fomentar la violència… i contra si mateixos! La llei del maltractacdor és violenta. Respectar-la, doncs, és atiar la violència.
És violent Mas, a més d’indigne, quan parla un cop rere l’altre d’esperar que els espanyols moguin fitxa per negociar no se què, quan s’intueix, amb l’ambigüitat que caracteritza CiU, que aquest no sé què té a veure amb alguna cosa altra que la consulta. Parlo del vell i penós peix al cove, d’un cove que, a sobre, ara ja ni existeix, i això per no parlar del peix; és violent Mas perquè aspira en definitiva a continuar quedant-se al ventre del maltractador. És violent perquè pretén acordar amb el maltractador en comptes d’anunciar-li que te’l treus de sobre; és violent —i ridícul— perquè encens el maltractador pretenent que canviï la seva llei en comptes d’aspirar a crear-ne tu una de pròpia; és violent —i ridícul— perquè pretén que el maltractador tracti bé al maltractat; és violent perquè reconeix al maltractador com un interlocutor vàlid, és a dir, pacífic; és violent perquè el maltractat ja ha dit prou mentre que el seu president diu que no n’hi ha prou, que cal contemplar continuar lligats al maltractat; és violent perquè el poble maltractat ha demanat una consulta en clau sobirana, o sigui no pas precisament per permetre que el maltractador hi fiqui cullerada des de la seva llei maltractadora, amb una proposta constitucional o “que li diguin com vulguin” (Mas dixit); és violent, en definitiva, perquè el maltractador detecta una falsa sublevació del maltractat, el qual es mostra així feble, i no hi ha res que enervi més al maltractador que la feblesa manifesta del maltractat revoltat.
Però Mas no és l’únic campió de la violència catalana, és injust atribuir-li a ell tot el mèrit. Per a això tenim també TV3, amb una presentadora impresentable que l’altre dia curiosament no va violentar a tot un poble, tenint en compte que no vaig sentir ni llegir ningú que mostrés indignació quan la tal Oltra va exclamar-se davant del feixista espanyol Ruiz-Gallardón, estranyada de per què els espanyols no ens permeten fer la consulta, …pero, ¿por qué no la permiten? ¡Si no es vinculante!, li va etzibar la xicota. És a dir: senyors espanyols, per què no ens permeten ni jugar a aspirar a la independència? Que no ho veuen, vostès, que no anem de debò? Que no ho veuen, que som infants? Que no ho veuen que l’últim del món que faríem seria molestar-los a vostès, ínclits amos espanyols? Que no veu, senyor Gallardón, com de simpàtics som els catalans? Que no veu que no l’estic entrevistant sinó fent-li un sensacional massatge? Quin problema té, amb la meva fel·lació? No li agrada? Vol que se la faci de costat?
Bé, si això no és violència, que algú m’ho expliqui. Però hi ha una violència catalana insuperable, la reina de totes, i és que, amb aquesta mentalitat subnormal a matar, els catalans encara es pensin que aconseguirem la independència. Però tranquils, que amb el relleu del rei espanyol, ara tot se'ns arreglarà.
Ricard Biel
