“La identitat no és un producte forjats pels glòbuls blancs i vermells, sinó per uns sentiments i una consciència nascuts de la comprensió d’una història i d’una cultura que alguns esperen fer desaparèixer”

Em dic Riccardo. Amb dues “c”. Des de fa uns anys, però, molts han decidit dir-me, amb el meu beneplàcit, Ricard. Sóc italià de naixement, em considero català d’adopció. Fa deu anys que vaig moure els primer passos a Catalunya, mitjançant una beca Erasmus i motivat per una mitja taronja. Ara mateix, tornant cap enrere, mirant aquell febrer i resseguint tota la meva trajectòria fins al dia d’avui, noto com la meva integració i el meu compromís cap a una terra que m’ha adoptat s’han multiplicat exponencialment.
Fa poc vaig llegir com un d’aquests ministres decrèpits del govern espanyol insistien en el fet de que tothom té la mateixa sang. No existeixen distincions. El mateixos ministres que són subordinats d’una família reial que des de fa segles no barreja la pròpia sang amb els plebeus. Els mateix ministres que disparen i actuen contra la llibertat d’expressió del poble del qual són part integrant. O ho haurien de ser. El mateix ministres que fomenten la distinció de races i promouen ideologies d’un partit franquista que, diuen, no existeix, però que continua movent els fils darrera del teló. Doncs potser hi has casos on la sang és la mateixa. La identitat, però, no és un producte forjats pels glòbuls blancs i vermells, sinó per uns sentiments i una consciència nascuts de la comprensió d’una història i d’una cultura que alguns, els de la mateixa sang, esperen fer desaparèixer.
He assistit a mentides per part d’una nació ocupant que intenta escriure una passat inexistent, una nació que reivindica una cultura mil·lenària i una llengua universal venen llibres d’història que són com castells de papers. Assisteixo cada dia a la prepotència envers una cultura d’un país ocupat, Catalunya, i de com és faci el possible per fer transformar una llengua en un dialecte, i una nació en una regió.
Veig similituds entre el govern espanyol i el “socing”, aquell partit que el George Orwell descriu tan bé i que viu per uniformar el pensament i reduir-lo a un nivell emotiu par a zero. Aquella corrent de pensament on la veritat és una mentida. On la paraula dictadura no es pronuncia mai però s’amaga en tot i cadascuna de les accions antidemocràtiques del partit central. On s’afirma amb la màxima impunitat i contra tota evidencia que el negre és el blanc. On és creu de veritat que el negre sigui el blanc, fins a saber que el negre i el blanc són iguals, oblidant que tot va ser exactament el contrari. Alterar el passat serveix per conservar l’estabilitat d’un regim polític que és dictatorial i antidemocràtic, i que vol aparentar exactament l’oposat. Catalunya ha viscut anys com si fos únicament una nació obrera, un gegantesc maquinari de producció perfectament oliat on del passat no és podia parlar.
És curiós com l’actual franja unionista i/o espanyolista fa força sobre el fet que des de l’ocupació van passar 300 anys. També és curiós com es considera passat remot un govern franquista i una dictadura que va acompanyar els catalans (oficialment) fins fa menys de 40 anys. No es demana perdó sinó que es tanquen els ulls. Es construeixen castells de sorra sobre accions directes a exterminar una cultura i un pensament ben definit. Partits franquistes segueixen sent legals. Llegeixo que segon els ministres d’Espanya cap polític pot privar un català del dret a ser espanyol. De moment són justament els polítics els que obliguen a ser-ho sense permetre, d’una manera democràtica, escollir tornar a ser allò que sempre han sigut i sempre seran. Catalans a Catalunya. I jo em considero un d’ells encara sense tenir la mateixa sang.