La pel·lícula “Ocho apellidos vascos”, i la seva seqüela “Ocho apellidos catalanes”, em fa pensar en com som de diferents, també en el sentit de l'humor. Mentre aquí ens sabem en-fotre de tot, començant de nosaltres mateixos -vegi's “Polònia”, de TV3-, allí es ven l'en-riure's dels demés però, sobre ells… ja veuríem. Per comprovar-ho, i ja que els creadors d'aquestes pel·lícules diuen que han deixat la porta oberta per una tercera, que podria ser ser «Ocho apellidos gallegos», que en facin també una amb el títol de “Ocho apellidos castellanos”. A veure si hi ha el mateix «calaix».
Es va construir una simbologia, inalterable en el temps, on es considera que només hi ha una identitat nacional que mai pot ser discutida, i a la que no se li pot faltar el respecte. Per això, utilitzar i caricaturitzar, com s'ha vingut fent, altres identitats existents, com poden ser la catalana, la basca o la andalusa fa gràcia, i no representa el sacrilegi i la falta que seria fer-ho amb «la identitat».
Tot i que, incloure en un mateix paquet la andalusa és un error perquè, quants andalusos hi ha que vegin la seva Andalusia com una nació sobirana, o independent ? i, per contra, quants n'hi ha que no se sentin espanyols ?. La seva identitat, que sempre serà la andalusa, està diluïda dintre de la considerada «normal», inclús moltes de les seves manifestacions son agafades per representar el folklore espanyol.
De la part humorística del tema, pel mateix preu, també es pot passar a la part que maleïda la gracia que fa, doncs, en el nostre cas en concret, em de passar-nos la vida mirant molt be que fem i com ho fem, entomant tot el que es pugui dir de nosaltres i mesurar molt be que diem.
Ens tenen simplement com a llogaters d'una habitació del pis que, malgrat ser de tots, consideren de la seva propietat, amb els que és difícil d'entendre's, entre d'altres pegues perquè parlem “raro” però… mentre paguem. Si seguim pagant és senyal de que estem be en una habitació quan, amb el que paguem, podríem viure en un pis de propietat.
