La cimera -per a nosaltres- que ahir van celebrar el president Artur Mas i el president Mariano Rajoy a la Moncloa és històrica. Va engegar a fer punyetes el pacte fiscal o concert per a Catalunya i significa rebutjar el darrer pont que tendien els catalans per l’encaix dintre d’España. Desprès de la sentencia contra l’Estatut, Rajoy va liquidar el que quedava de federalisme i va tocar de mort el nostre autonomisme, i Catalunya ha canviat de via, i ha començat el camí cap a l’Estat propi. El ‘Financial Times’, que és el diari més influent d’Europa, ho sentenciava: “el rebuig al pacte fiscal portarà Catalunya a la secessió”. El que està succeint a aquest país és transcendent, encara que a España -per por- ho minimitzin, i ho demostra la creixent atenció internacional que estem captant. El debat de política general de la setmana vinent al Parlament estarà ple de mitjans internacionals, i és primordial tenir sempre present que ens estan observant i que no podem cometre cap error.
El panorama actual és engrescador, d’autoafirmació i de futur il·lusionant. La intensitat dels esdeveniments és màxima. La manifestació convocada per l’ANC i les declaracions posteriors del president Mas (tant al Palau de la Generalitat com en l’esmorzar de Madrid) van fixar un abans i un després molt difícil de capgirar, especialment per un president que ara mateix és més líder que mai. Es pot constatar en les manifestacions de moltes persones que en dubtaven i amb el suport que rep de part de col·lectius independentistes que ja veuen en ell el lideratge que farà avançar el país. Mas ha sabut llegir perfectament els temps que vivim i interpretar el sentiment d’un poble cansat de que España se’ns rifi i només ens vulgui “paganos”, subjugats i submisos, i s’ha posat al capdavant de quelcom que no té aturador. Ho fa amb educació, però amb claredat, obstinació, convenciment i sense por als escenaris hostils, amb un gran sentit d’estat i amb un respecte absolut pel màxim òrgan de la sobirania catalana: el Parlament. Ha fet seu un discurs que possiblement no era el seu i la seriositat mostrada en transmetre’l i defensar-lo ha aconseguit afinitats en tots els àmbits i que, per primera vegada, a Madrid ens prenguin seriosament i, sota la capa del menyspreu, de l’amenaça i l’insult, estan espantats. Saben que, democràticament, no ens podran aturar i s’hi juguen molt.
Nosaltres també ens hi juguem molt, moltíssim, està clar. S’albiren temps d’incerteses i de prendre riscos, i és el moment de la necessària recerca i ensamblatge dels punts comuns en els programes dels diferents partits que s’ubicaran al bloc sobiranista, de les negociacions amb la resta de partits que no estan per aquest objectiu, de l’indispensable procés d’internacionalització econòmica i política , de crear complexitats i confiança amb l’empresariat que tem boicots, de reforçar la societat civil com a part indispensable en el procés, despertant i motivant la gent que, o be per comoditat, o be per indiferència, o be per por per possibles represàlies o al que podrà passar, no s’expressa i encara es queda a casa. Desprès, i més enfortits, ja pensarem en els passos següents de saber superar els desenganys i traves que aniran sorgint, i si hi ha prou capacitat de perseverança fins arribar a l’objectiu.
Tot molt difícil, però res impossible. Estem escrivint la història que estem vivint en directe.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
