La història com atzar i voluntat

Des del moment que naixem tot un seguit d’apriorismes i llocs comuns ens omplen  el cervell i els sentits i sovint amaguen realitats que resultarien  evidents si estiguéssim lliures d’aquests prejudicis. Ens agradi o no, som fills d’una cultura judeo cristiana, i fins  en bona part d’una historiografia marxista, que descriuen  el devenir històric  com un procés lineal que tendeix, inexorablement cap un únic i indefugible final. En el primer cas, l’arribada de l’Anticrist i el judici final i en el segon la societat comunista.
En base a aquestes creences, fortament internalitzades, el nostre relat històric parteix del present per explicar el passat arraconant tot allò que pugui posar en dubte la concomitància dels fets. La història així, és el que és, perquè no pot ser cap altra cosa.
Així, sigui com sigui, la Nació estat espanyola, tal i com ara la patim, havia de néixer fatalment ( en el sentit etimològic de fat, destí ). Nascuda la unitat amb els Reis Catòlics i refermada amb Felip IV dels catalans, Felip V de les espanyes. Clar que podríem al·legar que Ferran tot i vidu, no va ser  mai rei de Castella, que es va casar en segones núpcies amb Germana de Foix, de la que tingué un fill, Joan que, de no morir, fet ben atzarós, hagués estat rei d’Aragó-Catalunya. O que la guerra de Successió va girar davant la mort de Josep I, encara no amb 33 anys,  i l’ascensió al tron  imperial de Carles III. O que el primer rei d’Espanya va ser reina, Isabel II, en ple segle XIX. Un component atzarós que va ajudar miraculosament la construcció de l’estat espanyol present, que no va néixer a Atapuerca, sinó en ple segle XIX.
En moments com els actuals, quan es vol trencar una estructura estatal que ens han venut com a centenària per construir-ne una de nova, la pròpia de la nació catalana, els ciutadans tenim una mena de pessigolleig espiritual en adonar-nos que  aquell procés de construcció històrica que ens havien volgut fer empassar trontolla. Fins ara, amb penes i treballs, havíem lluitat i combatut un estat aliè en tant que no responia a les nostres necessitats, però la seva mateixa existència ens generava un pòsit de seguretat. Coneixíem els límits i les regles. Ara tot ha canviat en un espai temporal, des d’un punt de vista històric, extremadament curt. I no podem deixar de sentir cert mareig, una pèrdua de referents.
Ara bé, en entendre la història com un fet humà,  gestat i gestionat des dels individus, des de la voluntat de les col·lectivitats que decideixen ser sovint a les palpentes, i amb un component atzarós no gens negligible,  resulta molt més fàcil prendre aquest camí amb el que té de captivador  i il·lusionant, i arrecerar les pors, més que malaltisses, atàviques, producte  del conjunt de mites, símbols, iconografies, discursos parcials.
Si arrecerem tot això, si deixem a banda el síndrome d’Estocolm i el síndrome de la dona maltractada, potser no sabrem verbalitzar quin futur ens espera,però sabrem, amb la certitud de les veritats col·lectives, que sigui quin sigui, aquest futur és nostre.