Article original publicat en una versió més curta a el setmanari El Temps el 7 de juliol de 2009
El 7 de juliol de 1937, l’exèrcit japonès provoca el mal anomenat «incident del pont de Marco Polo» (o pont Lugou). La paraula incident va ser escollida per l’exèrcit imperial japonès per restar transcendència a la seva agressió contra la Xina i evitar la intervenció de potències estrangeres, com ara els EUA, la Gran Bretanya o la Unió Soviètica, a favor dels xinesos.
Curiosament, la Xina també va evitar l’ús de la paraula guerra per no oferir una excusa al president Roosevelt per interrompre els subministraments a una nació en guerra, tal com determinava l’Acta de Neutralitat.
De fet, com en tants altres moments de la història, la guerra sinojaponesa és plena de paradoxes. Així, en la línia que apuntàvem, malgrat l’enfrontament de milers de soldats a cada bàndol, el conflicte no va rebre el nom de guerra fins que va entroncar amb la Segona Guerra Mundial i l’atac japonès a Pearl Harbor, el 7 de desembre de 1941, amb la consegüent declaració de guerra de la Xina al Japó l’endemà mateix. D’altra banda, tot i l’esgarrifosa repressió que es va abatre sobre la seva població civil, els nacionalistes i els comunistes xinesos sovint semblaven més predisposats a enfrontar-se entre ells que contra l’invasor. Entre altres raons, perquè l’exèrcit nacionalista havia estat severament derrotat després de la seva heroica resistència en les primeres setmanes de la guerra (i, per tant, va intentar evitar enfrontaments oberts durant els anys següents), i també perquè ambdós bàndols xinesos prioritzaven amb freqüència les seves diferències ideològiques (en paraules de Chiang Kai-shek «els japonesos són un problema de pell, però els comunistes, un problema de cor»).
Les paradoxes, però, no s’acaben pas a l’interior de la Xina i, en realitat, s’estenen arreu del món. Així, els principals subministradors d’armes i d’instructors a l’exèrcit nacionalista xinès van ser la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi. La primera, perquè prioritzava la seva enemistat respecte al Japó que no pas les simpaties respecte als comunistes de Mao Zedong; mentre que la segona era més anticomunista que no pas amiga dels japonesos. I, per tot plegat, encara que resulti aparentment contradictori, tant soviètics com alemanys van arribar a la conclusió que havien de donar suport a la Xina nacionalista.
Per acabar d’adobar el sempre fèrtil camp de les paradoxes, malgrat que no els mancaven motius per desconfiar dels japonesos, les potències democràtiques occidentals van ser poc generoses amb la Xina nacionalista.
I les contradiccions no es van acabar ni tan sols amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial al Pacífic. Churchill es negava a llençar una gran ofensiva sobre Birmània que permetés de reobrir les rutes que unien l’Índia amb la Xina; i, en canvi, exigia que fossin els xinesos qui accentuessin els esforços. Mentre que, de la seva banda, Chiang Kai-shek volia estalviar nous sacrificis a les seves tropes i, a més, es declarava partidari de la independència de l’Índia després d’una reunió amb mahatma Gandhi.
Els egoismes que van caracteritzar la guerra freda ja apareixen clarament prefigurats abans i durant la Segona Guerra Mundial.
Com sempre, mai no és fàcil moure’s en el context de la política internacional.
