Vagi dit per endavant que ni José Montilla és Steve McQueen, ni Ernest Benach l’Ali MacGraw, ni les seves respectives espantades han estat dirigides per Sam Peckinpah.
No deixa de ser un espectacle poc edificant veure que les dues màximes autoritats del país –els encara presidents en funcions de la Generalitat i del Parlament- han decidit abandonar les corts catalanes i renunciar fins i tot a prendre possessió del seu escó. Els que de debò ens creiem el país entenem que el nostre Parlament, malgrat ser una cambra secundària dins la trampa del marc constitucional i autonòmic espanyol, hauria de ser el lloc on es reunissin els millors, els homes i dones més capacitats, altruistes i tenaços. Reflexionem-ho.
Les qualitats que la majoria de ciutadans valoren en els polítics són la coherència, la perseverança, l’idealisme i el coratge. Amb actituds de retreta i desbandada nocturna com la que l’actual primer secretari del PSC ha protagonitzat únicament s’aconsegueix generar més desafecció ciutadana, banalitzar la política, i rebaixar el prestigi de la institució dipositària de la democràcia i sobirania dels catalans. Que iniqua queda la personalitat poruga de Montilla davant la grandesa d’un Macià o d’un Companys! Contraposem a més les actituds del president sortint amb l’entrant. Hagués arribat mai Artur Mas a la presidència si a primeres de canvi hagués tirat la tovallola al no poder governar la Generalitat el 2003 o el 2006?
Montilla ha estat probablement el president més gris, trist i mediocre que la Generalitat ha tingut des del segle XIV. Però no és això el que ara ens ofèn. El que de debò ens emprenya és la seva total manca de responsabilitat amb el país just al final del seu mandat. I per damunt de tot aquesta sortida precipitada d’escena a darrera hora, tractant als ciutadans gairebé d’imbècils, després de tanta comèdia i pantomima electoral.
Algú pot dir que cap president de la Generalitat, després de deixar el seu càrrec, ha tornat a ser un diputat ras. D’acord. Però és que fins ara mai ningú s’havia tornat a presentar per perdre, i menys d’una manera tan humiliant. Però si Montilla es va arriscar a ser cap de llista de la seva formació es pressuposa que acceptava el repte amb totes les conseqüències i –implícitament- davant la davallada que pronosticaven les enquestes, s’oferia com a cap de l’oposició.
Durant la campanya mai no va dir que renunciaria en cas de derrota. Per tant ha enganyat als electors, i molt especialment als seus votants. Per l’autoritat moral, institucional i nacional que hauria de revestir totes les accions de qualsevol president del govern català, és inadmissible aquesta fugida d’estudi que se situa entremig de la baixesa roïna i la covardia miserable.
Ara es despenja afirmant que vol retirar-se per preparar la transició al PSC. Dit d’una altra manera: que des de Madrid li han imposat liquidar l’expirada “ànima catalanista” del socialisme català i entronitzar els sicaris de Ferraz com la Carmen Chacón i el Celestino Corbacho, paladins del sector espanyolista, amb ordres expresses de reconvertir el PSC a sucursal de barriada del PSOE.
José Montilla ha acabat la seva carrera política de la manera més indigna: faltant al respecte dels seus propis votants i menyspreant el Parlament de Catalunya. Ara diu que està cercant un despatx al Passeig de Gràcia. Però per fer què? Per muntar un club de polítics fracassats? Per anar mirant per la finestra el temps i el trànsit? O per recordar una calorosa tarda d’estiu, la d’aquell 10 de juliol del 2010, on tenint tot el poble de Catalunya al seu darrere, no va gosar encapçalar la defensa dels drets i llibertats de Catalunya?
El cas de l’Ernest Benach (persona a la que respecto profundament i que ha fet una important tasca des de la presidència del Parlament) no és equiparable al de Montilla, però cal reconèixer que d’entrada no fa honor al lema de “gent valenta” amb el qual ERC va concórrer a les eleccions. En uns moments tan crítics per la seva formació, el vast coneixement que Benach té del reglament parlamentari podria ser de gran ajut pel minvat grup de diputats d’Esquerra.
A part de les raons personals que Benach ha exposat al seu blog per prendre aquesta determinació, també han circulat diverses informacions i rumors infundats: que si volia ser senador i no ha pogut, que si la “jove guàrdia” republicana demanava pas, fins i tot que marxa per poder conspirar contra l’actual líder del partit. He de dir que no em crec cap d’aquests motius perquè llavors, més que evocar La fugida, ens hauríem de referir a un altre clàssic: Traïció sense límits.
Com és sabut, quan un vaixell comença a enfonsar-se les rates són els primers passatgers que intenten abandonar-lo. Però no oblidem que quan això s’esdevé, el destí d’aquestes ratetes d’escaleta i ratots fugissers sol ser el de morir ofegats en la inabastable immensitat de l’oceà.
Bon vent i barca nova, president Montilla!
