La meva capacitat d’enuig i alteració per les relacions Catalunya-Espanya fa molts anys que es va veure superada. Actualment n’hi ha poques de coses que m’irritin en aquest sentit, però les que ho fan venen de casa. Una de les actituds que m’indigna profundament és la cantarella que s’acaba empassant un 99% de la població del tòpic convertit en llei matemàtica. Parlo de frases consagrades com ara “les consultes populars sobre la independència provoquen frustració” o “hem de consultar els catalans sobre aquells temes que ens uneixen i no sobre allò que pot dividir la societat”. Però sobre divisions de la societat ja en parlarem un altre dia.
Un dels mestres en això és el president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida. I aquests dies insisteix a minar la participació en la consulta del 10-A. Duran i Lleida al·lega, entre altres motius, que la consulta no planteja l’opció de la confederació com defensa ell. Aleshores, resulta que potser si es preguntés això també a les consultes populars, deixarien de provocar frustració?
Duran oblida que al referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, que era vinculant però tampoc va servir per a res que ho fos, es posava a consideració un Estatut que en cap cas fixava la condició confederal d’una Catalunya imbricada amb Espanya i bé que va fer campanya a favor. A mi, el que m’hagués agradat era respondre si preferia un Estatut o una Constitució catalana. Però el plantejament no era aquest i no per això vaig deixar de votar. Si Duran no és independentista podria votar que no, però no s’entén que torpedini la participació.
Teòricament ell és democristià. Com a mínim cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall. I això no és cap atac personal, sinó una facècia que els propis democratacristians s’expliquen entre ells, com bé sap el propi afectat. Però ens trobem amb la paradoxa de trobar-nos davant la quinta essència de la democràcia. D’aquella democràcia que més enllà del sistema establert s’organitza en un moviment ciutadà, pacífic i admirat internacionalment que, acceptant el caràcter no vinculant però sí alliçonador de la consulta, topa amb un dels seus líders més importants que opta per la desmobilització. I dit de passada, en plena contradicció amb la posició del seu partit que dóna, en seu parlamentària, suport a les consultes. Posats a parlar de paradoxes és xocant veure com la Falange avança Duran i Lleida per la dreta, i mai més ben dit. Perquè fins i tot l’extrema dreta espanyola ha cridat públicament a participar a la consulta del 10A defensant el vot nul. Concretament en una papereta que posi “Hijo de puta”. I molts dels presumptes fills de sa mare hem de ser agraïts i donar les gràcies a la Falange per haver demostrat aquest comportament participatiu.
Que les consultes populars no són vinculants? D’acord, però són un entrenament de primer ordre a l’hora de crear les condicions per al debat i la demanda social d’una consulta oficial sense horitzons nacionals. El Barça, sense entrenaments, no guanya títols tampoc. Duran, amb el seu comportament, dóna com a única democràcia homologada i vàlida la que ell practica gràcies al vot de milers de ciutadans que sí entenen la bona praxi de la consulta popular no vinculant. El missatge de fons és “entre cita i cita electoral deixin fer als professionals que som els que en sabem”.
L’altra gran argument per fer-se l’orni sorgeix quan Duran i Lleida insisteix que el que importa ara és fer sortir Catalunya de la crisi i crear ocupació quan és palmària l’evidència que la millor manera de fer-ho és essent plenament sobirà i gestionant-te tu les pròpies polítiques, començant per la laboral que és a mans del Govern espanyol i que ens té absolutament captius. Recordem, si no, les declaracions d’aquesta mateixa setmana del professor d’Economia de la Universitat de Harvard i execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, Kenneth Rogoff: “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. Curiosament però, llegeixo en el currículum oficial de Duran i Lleida, que la seva darrera gran fita va ser el reconeixement amb la medalla “Cavaller de Madara” de la República de Bulgària per la seva contribució i ajuda a la ratificació per part d’Espanya del tractat d’adhesió de Bulgària a la UE.
El líder conservador s’excusa finalment dient que el 10-A serà a Berlín, com si el vot anticipat no existís. Molt bé. Que faci memòria quan passegi per Unter den Linden i recordi que un mes abans de caure el Mur el màxim responsable de la RDA, Erich Honecker , deia que allò no ho enderrocaria res ni ningú. És bo recordar-ho per allò de les utopies. De fet, abans d’anar a dormir no seria balder que repassés “La porta de la gàbia (La decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo)”.
Però el pas del temps és inexorable i Duran i Lleida es va quedant aïllat. Unió de Joves aspira públicament a aconseguir un Estat propi en el marc de la UE, el col·lectiu “El Matí” fustiga el posicionament nacional d’UDC i la plataforma Sobirania i Justícia amb dos membres de primer ordre com són l’exconseller d’UDC, Agustí Bassols, i el també democristià expresident del Parlament, Joan Rigol, advocant per la plena llibertat de la nostra nació. I per acabar-ho d’adobar l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal (UDC), diu que tu, tot, tothom a votar el 10 d’abril. Amb il·lusió!
I si la frustració té un nom i es diu Josep Antoni Duran i Lleida? No pas perquè ell sigui un frustrat, que ni ho sé ni m’importa, sinó per la frustració que genera entre el poble i l’electorat que tant assegura defensar.
