Quan hom té el 20% d’atur i el doble d’atur juvenil ja no valen excuses per realitzar una reforma forta del sistema de qualificació i formació professional. Com a professional de l’ensenyament mitjà he tingut ocasió de conèixer diversos sistemes de formació professional i d’iniciar experiències pioneres de vinculació empresa-escola. En l’oposició vaig defensar sense èxit la necessitat de modificar el sistema d’FP per acostar-lo al model integrat que tenia Euskadi. I finalment el govern d’esquerres va posar les bases per avançar cap als centres integrats de formació professional. Es tractava de superar una divisió ineficient entre la formació professional reglada a la qual s’accedia després de la ESO, la formació ocupacional destinada als adults aturats i la formació continuada per reciclar treballadors actius.

La lentitud en l’avenç del model integrat ha estat exasperant per les resistències corporatives dels titulars del negoci separat: conselleria d’Educació pel que fa l’FP reglada, conselleria de Treball pel que fa a l’ocupacional i la plèiade d’entitats subrogades que en malviuen i sindicats i patronal, titulars dels fons de formació continuada, la gestió dels quals deixa comissions, que han anat davallant en el temps proporcionalment al nombre d’escàndols que van esclatar entorn de falsos cursos. I aquí estem encara. Amb llarg camí per recórrer.

Però mirem més enllà. El problema de fons de tot l’ensenyament és que no parteix de la base que les persones haurem de treballar per guanyar-nos la vida i generar productes o serveis nous. De vegades fa la sensació que ensenyem als alumnes com si tots haguessin d’acabar essent professors. Una funció reproductiva corporativa. I que quan es parla del món de l’empresa salten les alertes de suposada privatització. És evident que hi ha uns elements de formació humana inherents a l’objectiu de l’escola. Però a partir de l’edat laboral han de tenir un pes majoritari els aspectes professionalitzadors. Fa poc, sortia una
entrevista a un dirigent empresarial alemany que relacionava l’èxit del seu sistema econòmic amb el model educatiu. Només cal veure les xifres: dels grans estats europeus, l’únic on la mitjana d’atur juvenil està per sota de la mitjana d’atur adult és Alemanya. Això és solidaritat de classe intergeneracional. La formació dual alemanya comparteix escola i empresa des del primer moment; fa que els alumnes obligatòriament hagin de tenir un contracte amb una empresa i dedicar la meitat de l’horari a cada cosa. Això permet eliminar pràcticament el fracàs escolar, acosta l’alumne i l’escola a la realitat empresarial. I els obliga tots dos a sintonitzar amb les necessitats reals de la societat. I quan dic empresa, que s’entengui que hi caben l’administració i les empreses públiques, on treballen un percentatge alt d’assalariats.

En aquests moments de dificultats econòmiques estructurals per tal d’augmentar plantilles, no és el moment de fer la revolució professionalitzadora dels ensenyaments postobligatoris? Aquest sistema a Alemanya l’estan estenent també a les llicenciatures i les enginyeries. I em sembla bé. Un advocat, un químic, un geògraf o un psicòleg haurien d’aprendre des de la realitat, oimés quan les universitats i les empreses resten tan allunyades. D’aquesta promiscuïtat en sortirien menys aturats, més bons professionals i bastants més emprenedors. Com és que tothom dóna per bo que una carrera com la de medecina tingui una llarg calendari d’exercici pràctic i això no s’admeti en les altres carreres? En diverses facultats de Catalunya, massa poques encara, ja hi ha experiències de creixent pes de la pràctica en llocs de treball reals des del primer curs de carrera. Si a això hi afegíssim l’obligatorietat de practicar projectes empresarials o de recerca cooperatius i amb plans de viabilitat econòmica, estaríem posant les bases per sortir del forat i donar resposta real a una part important de les causes del malestar i la indignació de joves amb estudis però sense gens d’experiència laboral.