A la Unió Europea, des del principi de la seva fundació, hi hagut un litigi entre els que defensen que els estats guanyin poder en la presa de decisions, i els que propugnen que sigui la Comissió i el Parlament els que tinguin més pes. És la vella dicotomia entre els intergovernamentalistes i els comunitaristes. Esquerra sempre ha defensat una posició comunitarista, perquè creiem que hi ha d’haver una esfera on es prenguin mesures pensant en el bé del conjunt de la Unió. Els altres àmbits, com el local, el regional o l’estatal, també tenen el seu espai (sobretot ara que el nostre estat s’acosta…). Però els interessos comunitaris no poden dependre tant de les negociacions egoistes entre els estats.
Sens dubte, els estats tenen un poder desmesurat a la UE. El tenen a través del Consell de la UE, on estan representats, però també el tenen a través de la Comissió, que en teoria representa els interessos del conjunt de la Unió, però que a la pràctica són els mateixos estats els que elegeixen els comissaris (és per això que n’hi ha 27, un per cada estat membre). Això, però, no és tot. Els tentacles dels estats també s’estenen pel Parlament Europeu. Fins i tot aquí els diputats sentim l’alè dels governs al clatell. Us en posaré un exemple: la Comissió Europea ha proposat crear un distintiu del patrimoni cultural europeu (vegeu el text de la proposta, pdf). Aquesta etiqueta cultural agruparia els indrets que han sigut clau per a la història europea, i tindria com a objectiu promoure la identitat comunitària (fixeu-vos que, en certa manera, totes les capes de poder polític, totes, necessiten fomentar el sentiment de pertinença dels ciutadans a un col•lectiu). Evidentment, la comissària Vassiliou, nomenada amb el suport de Xipre, ha suggerit que siguin els estats els que seleccionin cada any dos indrets d’interès cultural europeu. D’aquests dos monuments, una mesa d’experts de tota la Unió n’escolliria un.
La proposta de la Comissió ara l’està estudiant el Comitè de Cultura del Parlament Europeu, del qual sóc membre suplent. Evidentment, com a catalans i com a europeus, la proposta de la Comissió no ens interessa pas, perquè deixa el poder de selecció de les ubicacions bàsicament en mans dels estats. Com a catalans, no ens interessa perquè actualment no tenim un estat, i tots sabem que l’Estat espanyol no tindria cap interès especial a promoure els indrets catalans, més enllà d’una quota irrisòria ‘perquè no fos dit’. I com a europeus, tampoc ens interessa perquè els estats faran les seleccions no pas per l’interès històric de les ubicacions, sinó que sobretot pels equilibris polítics (és a dir, per si el seu partit governa en aquell territori, o per si volen dinamitzar econòmicament una zona més que una altra, etc.). Per tant, i un com més, els interessos dels estats perjudiquen l’interès comunitari de crear un segell de qualitat del patrimoni europeu. Els estats avantposarien els interessos polítics als criteris d’excel•lència. I és per això que cal que sigui la mesa d’experts europeus la que faci, d’una forma independent i professional, la selecció de les ubicacions.
Aquesta és la posició que he defensat al Comitè de Cultura del Parlament Europeu i, d’entrada, m’he trobat amb l’oposició dels representants del grup popular i del grup socialista que, com que els seus partits estan en la majoria de governs europeus, defensen els interessos dels estats. Sembla mentida fins a quin punt els eurodiputats populars i socialistes funcionen com a corretja de transimissió dels interessos dels estats. Sobretot si tenim en compte que aquests mateixos diputats sovint repeteixen i repeteixen que cal defensar l’interès del conjunt de la Unió… Caldrà veure com evolucionen les negociacions, és a dir, quina capacitat de pinça tenim amb els altres grups de la cambra, i quin poder de persuasió tenim davant dels representats populars i socialistes (perquè, això sí, a Europa els representants polítics estan molt més oberts al debat que no pas als parlaments estatals o nacionals, on sovint els posicionaments són mers tacticismes polítics).
