La força contra la raó

Els premis Ciutat de Palma d’enguany han estat un reflex de la tensió que els aduladors del franquista Fraga han provocat a la societat de les Balears, magnificant el conflicte de la llengua (entre la llengua pròpia, la catalana, i la llengua forastera imposada, la castellana). Dic “magnificant” perquè el conflicte fa segles que existeix (devers tres…), però en les darreres dècades s’havia arribat a una situació d’una certa pau social sobre aquesta qüestió, a canvi de permetre al català un mínim reconeixement com a llengua necessària per a ocupar càrrecs a la funció pública, de ser considerat idioma vehicular de l’ensenyament, d’ocupar uns petits espais (quasi) exclusius als mitjans de comunicació, de ser (almenys simbòlicament) la llengua identificativa d’aquest racó de món. Aquesta pau (que, com diu Raimon, potser no és més que por, por de no ser considerats massa intransigents o massa extremistes), que permetia un avanç molt lent de la recuperació de la presència social catalana, ara ha estat alterada per la pretensió dels neofranquistes pperos d’impedir la continuïtat d’aquest lent avanç i de retornar a la situació anterior a l’Estatut d’Autonomia (eufemisme per a dir “estatut de dependència”) de 1982, que reconeix la llengua catalana com a oficial  (però no obligatòria!) a l’arxipèlag, juntament (no en mancaria d’altra!) amb la llengua castellana. Convertir els premis literaris “Ciutat de Palma” en premis bilingües no és més que una maniobra simbòlica dels forasters i renegats que ara tenen el poder polític insular, perquè no serveix per a altra cosa més que per a pegar una bufetada als fills dignes d’aquesta terra; amb això no salvaguarden cap dret teòric dels individus castellanoparlants, ni influeixen realment en els hàbits sociolingüístics dels ciutadans, que continuaran més o manco com fins ara, com el fet que durant tants anys hagin estat només per a obres en català no ha influït especialment en l’ús real de la llengua. El món literari, i cultural en general, segueix un camí paral·lel (si no divergent) al camí del món quotidià de la societat, i mai no convergeixen, i si hi ha cap casta d’influència d’un damunt l’altre és en direcció del segon cap al primer, però mai (bé, potser –no ho sé cert– hi ha adesiara qualque excepció) del primer cap al segon. Que els premis fossin només en català tenia un valor simbòlic: la cultura pròpia d’aquest país és en català; que ara siguin en català i castellà té també un valor simbòlic: la cultura d’aquest país ha de ser en castellà (principalment) i secundàriament en català… Contra aquest capgirament del valor simbòlic dels premis reaccionaren els escriptors illencs i boicotaren l’acte central oficialesc de la proclamació dels guardonats (qualcuns dels quals, per cert, també es manifestaren preocupats per la política lingüística institucional) al Teatre Principal de Palma, amb un aplec multitudinari a Can Alcover, seu de l’Obra Cultural Balear, fent evident el divorci absolut entre les institucions comandades pels enemics de la llengua del país i els principals dignificadors d’aquesta llengua. Però hi hagué una altra acció, més valenta si voleu, encara que més minoritària i més espontània, la dels quatre joves que pretengueren desplegar una pancarta (“En català #és Palma”) mentre el batle Mateo Isern feia el seu discurset al Teatre Principal; no ho aconseguiren, però sí que aconseguiren cridar l’atenció de tots els mitjans de comunicació i posar el conflicte a primera plana. A la seva actuació pacífica hi correspongué una demostració de força dels guardadors del batle, que els blocaren violentament  i en dugueren qualcun en terra , com si fossin terroristes. A la raó dels joves en defensa de la seva identitat, els franquistes, com han fet sempre, hi oposaren la força. En aqueixa ocasió la força aturà la raó, però la raó no es perd per un cop de força, i la raó està de part dels qui ens defensam, no dels qui ens volen destruir. Segur que aquest torcebraç serà llarg i tendrà molts d’episodis. Tot just acaba de començar, i l’exemple d’aquestes accions en durà d’altres, ho sé ben cert. Gràcies als qui han iniciat la ruta.