El 22 de juny de 1941, davant la incapacitat de derrotar els britànics, Hitler inicia la guerra contra la Unió Soviètica. En aquesta ocasió, però, l’habitualment incontenible virulència de la blitzkrieg (guerra llampec) es dilueix en la infinitud de les estepes i sucumbeix davant d’un clima gèlid i de l’ingent sacrifici dels pobles soviètics. Uns pobles que combaten i treballen fins a l’extenuació, enmig d’un veritable paroxisme emocional, on es barregen de forma quasi indestriable l’amor i el terror. Tant Hitler com Stalin condueixen veritables guerres d’extermini. L’un contra els russos i l’altre contra diverses minories nacionals, com –per exemple– els txetxens. El resultat de tot plegat són 20 milions de ciutadans soviètics morts.
Ni Rússia ni Txetxènia, però, no era pas la primera vegada que es defensaven d’una ocupació militar estrangera. Així, per exemple, l’any 1240, el príncep Alexander Aleksandr de Nóvgorod es guanya el sobrenom de “Nevski” vencent els suecs a les ribes del riu Neva. I, dos anys després, assoleix una victòria encara més decisiva, quan la superfície congelada del llac Peipus cedeix sota el pes de la cavalleria pesada alemanya i s’empassa l’elit militar de l’Orde Teutònica. Santificat per l’Església Ortodoxa, Alexander Nevski també ha pujat als altars de la història del cinema amb una pel•lícula de Serguei Eisenstein amb banda sonora de Serguei Prokofiev. Una doble obra d’art amb què el règim comunista apel•la a l’ànima cristiana de Rússia, per tal de tornar a derrotar, com set segles enrere, el vell enemic germànic.
I, sens dubte, el cinema, la música i la literatura només esdevenen art en confrontar l’ànima humana en el mirall de la universalitat. I, precisament, aquest és el cas de Lev Tolstoi. Amarat de cristianisme –recordem la seva traducció dels evangelis al rus–, Tolstoi és autor d’una obra cabdal per entendre la condició humana i l’anhel de llibertat. Així, a Guerra i Pau, ens descriu la lluita dels russos contra els napoleònics, en un món dominat per l’atzar, tot disseccionant les emocions més intenses que els humans poden experimentar: la por i l’amor.
Per a aquest article d’avui, però, potser encara resulta més interessant un altre dels seus llibres. Doncs, de fet, a Hadji Murad, el gran autor rus ret homenatge a aquest heroi de la història dels txetxens, que va combatre al capdavant dels pobles del Caucas contra els exèrcits tsaristes. Però que també va lluitar a favor dels russos per oposar-se a l’integrisme religiós. I, en aquesta reflexió permanent sobre la llibertat, un dels personatges construeix una metàfora sobre una flor anomenada card tàtar. Una planta que, en el seu intent desesperat de salvar la vida aferrant-se a la terra, fereix amb les seves punxes les mans d’aquells que intenten d’arrencar-la. I en aconseguir finalment d’arrencar-la, s’admira de la resistència d’aquella flor amb aquestes paraules: “Quina energia i quina força vital! –em vaig dir pensant en com m’havia costat d’arrencar aquell card-. Què cara ha venut la seva vida! Com ha lluitat per defensar-la!”.
No és pas casual que Tolstoi construeixi aquesta novel•la a partir d’una veritable tasca d’historiador, compaginant dues activitats que també trobem en diversos autors catalans del segle XIX. I, en aquest sentit, basti recordar el llibre de Giovanni Cattini Historiografia i catalanisme. Josep Coroleu i Inglada (1839-1895), dedicat a l’autor de la novel•la Memòries d’un menestral de Barcelona, amb un marc cronològic semblant al de tants protagonistes de Tolstoi. I autor també –conjuntament amb Josep Pella i Forgas– de dos llibres cabdals per a la història i per a la projecció política de Catalunya (Las cortes catalanas de 1876 i Los fueros de Cataluña de 1878), on es reivindiquen els fonaments institucionals i legals de l’estatalitat medieval i moderna de Catalunya i on es defineix la realitat nacional catalana com el conjunt de terres que parlen en català. Incloent –òbviament– els antics regnes de Mallorca i de València.
Arrelats a la terra i a la història, els catalans tenim unes quantes flors tàtares per estimar. Amén.
Article publicat a l’Avui el 20 de juny de 2007
